El «pacte dels canapès» és el nom que els internautes han posat al govern de PP i Vox a l’Ajuntament de València. El recent estrenat equip va perdre la seua primera votació als pocs dies de formalitzar-se gràcies al fet que la meitat dels regidors populars –inclosa l’alcaldessa Maria José Catalá- i tots els representants ultres havien eixit del Ple per anar a assaltar el càtering de la sala annexa. L’ocasió va ser aprofitada pel grup socialista, que va renunciar als seus torns de paraula per forçar l’avançament de la votació d’una moció sobre la Zona de Baixes Emissions. Finalment, la moció va eixir endavant gràcies als vots del PSOE i Compromís… i dels canapès!
Durant els darrers dies, les xarxes i els mitjans han anat plens de bromes sobre «la capacitat de treball» dels regidors de dreta i extrema dreta i fins i tot se n’han fet mems. També Xavi Castillo n’ha fet la seua anàlisi particular. Però ningú ha recordat, potser perquè ja fa molt de temps, que no és la primera volta que el PP perd votacions importants per culpa de tenir el cap en moltes coses excepte en la faena.
A favor de Catalá, Badenas i la resta de regidors podem admetre que l’altra volta va ser molt pitjor.
Els pressupostos de la sobirania
Viatgem fins al País Basc del 2002. Llavors el Lehendakari era Juan José Ibarretxe i governava amb minoria amb el suport d’Eusko Alkartasuna i Esquerra Unida. Batasuna havia estat suspesa mitjançant la Llei de Partits i PP i PSOE feien front comú contra l’anomenat Pla Ibarretxe, que volia donar als bascos mecanismes per decidir democràticament el seu futur i resoldre el conflicte basc.
A l’últim Ple parlamentari de l’any calia aprovar uns pressupostos que el PP assegurava que servirien per finançar el trencament d’Espanya. La tensió política era altíssima i la coalició governant tenia només 36 vots davant els 39 de l’oposició, una volta Batasuna havia avançat el seu vot negatiu. Les opcions de tirar endavant els pressupostos eren pràcticament nul·les. El fet, però, que hi haguera tres diputats opositors absents convertia cada vot en imprescindible.
Quan va començar la sessió, els penebistes sabien que Jaime Mayor Oreja, llavors líder del PP basc i aspirant a successor de José María Aznar, acostumava a dormir a Madrid, agarrar el cotxe i arribar al parlament basc quan ja havia acabat el debat i directament votar. Aquell dia, malgrat la importància de la votació, no va ser diferent.
Llavors, en una estratègia calcada a la que han seguit els regidors socialistes valencians, els grups del Govern van anar renunciant un darrere l’altre a les seues intervencions –30 minuts per portaveu més 10 més de rèplica. Si la votació estava prevista per a les 13h, aquestes renúncies la van avançar més de dues hores.
Segons explica una crònica de l’època publicada per El País, «Les intervencions dels tres partits de l’oposició, PP, PSE i la suspesa Batasuna, a penes van consumir 45 minuts en total. Eren les 10.15 i en el Grup Popular ningú va reaccionar quan PNB, EA i IU van renunciar també al torn de rèplica. En comptes de demanar una pausa amb qualsevol excusa, o prolongar les seues intervencions, es van quedar paralitzats i tampoc van fer ús de la paraula».
A les 10 i 17 minuts, el president de la cambra va cridar a les votacions i ja no es va permetre l’entrada ni eixida de ningú. Mayor Oreja no havia arribat. «El PP es va afonar en el desconcert i el seu vicepresident, Carmelo Barrio, es va equivocar i va sumar el seu vot al de PNB, EA i IU per a aprovar, ja sense transcendència, el text articulat no esmenat», continua la crònica de la jornada.
El portaveu del PNB agrairia «el regal» de Mayor Oreja i el va comparar amb l’Olentzero, el personatge que porta els regals de Nadal als xiquets bascos, mentre el PSOE no amagaria el seu cabreig amb qui llavors eren els seus aliats.
L’Espanya que matina –en aquella època Abascal era un fidel seguidor de Mayor Oreja- va perdre una votació clau per a la unitat pàtria per adormir-se. Aquesta setmana n’han perdut una altra –no tan important, també és cert- per uns canapès.
