El context foguerer de l’any 1992 es va veure condicionat per una anècdota que va ser magnificada per part d’alguns mitjans d’Alacant. Qui va ser triada com a «bellea del foc» aquell any, Alicia Crevillén, va participar en la vaga general del 1992 i no va amagar en cap moment la seua militància política. Aquell fet va escandalitzar una part de la societat alacantina, que la va assenyalar pel fet que, entenien, la seua implicació política no afavoria la neutralitat de la festa.
Anys després, els vincles directes del món foguerer amb la política, amb bellees integrant llistes electorals –sobretot del PP, però no només– i amb presidents de la Federació de Fogueres esdevenint regidors, no han generat tant d’enrenou. En tot cas, Alicia Crevillén va trencar un tabú, i no va cedir a les pressions que altres persones lligades a la festa alacantina no han rebut pel fet d’involucrar-se en política. Sobretot amb la dreta.
Alicia Crevillén va nàixer l’any 1973 a Còrdova, tot i que va arribar a Alacant el 1986 procedent des d’Alcalá de Henares, localitat madrilenya on vivia amb la seua família. Des del primer minut es va involucrar en les Fogueres de Sant Joan, empentada pels veïns a col·laborar en la decoració dels carrers per adequar-los a la festa.
Sis anys després de la seua arribada a Alacant, Crevillén, que formava part –i en continua formant– de la foguera Florida Sud, va ser escollida com a bellea del foc. Segons recorda, la tria no depenia dels anys que les joves portaven formant part de les fogueres ni dels diners aportats. «Procuraven buscar gent que mirara d’integrar-se en la festa, i una d’eixes persones era jo».
El que ningú no esperava era que Crevillén estiguera tan implicada en política. Identificada amb el comunisme i el feminisme en un moment en què la lluita per les dones era bastant menys visible, els seus pares pronosticaven que es negaria a exercir com a bellea del foc, però va interpretar el moment com una oportunitat. «La foguera facilitava la meua participació sufragant bona part de les despeses principals, em deixaven triar i vaig pensar que tenia una oportunitat que no sempre van tindre a l’abast els ciutadans més humils».
Militant de les joventuts del Partit Comunista dels Pobles d’Espanya des dels 15 anys, Crevillén també participava al Consell de la Joventut d’Alacant, on hi havia representants de col·lectius polítics i socials del jovent que s’identificaven amb tot el ventall ideològic. La bellea estudiava arquitectura tècnica –ara treballa com a aparelladora, i ho compagina amb un altre treball com a secretària–, i vincula la seua elecció amb les persones que integraven el jurat, que «com a mínim semblaven tindre aspiracions de llibertat i de democratitzar la festa».
La política l’havia viscut des de ben jove a casa, amb un pare amb carnet del PCE i anant de ben menuda a les marxes contra les bases militars de Torrejón, a Madrid, conscienciant-se de la «necessitat d’apostar per la pau i per un ordre diferent». El PCPE es va escindir del Partit Comunista abans de l’accés de Crevillén a aquest petit partit, en el qual encara milita, i la transcendència política de la bellea va arribar en el moment en què va participar en la vaga del 28 de maig de 1992, convocada pels sindicats CCOO i UGT contra el govern de Felipe González
La foguerera es va implicar en els piquets informatius i situant-se a la porta del Corte Inglés, «una empresa que mai no ha permès la llibertat dels seus treballadors, i encara menys en aquell moment. És ací quan la meua presència va despertar interès. No sabia que em reconeixerien. Però sí. I em van fotografiar».
Aleshores, Crevillén, sotmesa al debat públic, va tindre la temptació de deixar de costat el seu protagonisme en la festa alacantina i abandonar la condició de bellea. Però no ho va fer. «Vaig procurar no fer declaracions quan els periodistes m’assetjaven amb preguntes i amb peticions d’entrevista. Jo no era cap líder sindical, era només una més, i mai no vaig dir res com a bellea del foc».
El cert és que, entre les persones més influents del moment a Alacant, Crevillén es va sentir protegida. Tant Paco Esquivel, director del diari Información, com Conrado Albadalejo, delegat de la Gestora de Fogueres; o fins i tot l’alcalde, el socialista Ángel Luna –actual síndic de greuges–, van emparar-se en la Constitució per a defensar la llibertat ideològica de la bellea. En canvi, hi havia que no pensava així, i el debat es va obrir.
La protagonista d’aquesta història recorda, especialment, reportatges i articles en el diari Abc, en aquell moment amb la signatura d’Enrique de Diego –qui ha adquirit fama com a periodista ultradretà i fins i tot com a negacionista de la covid–, que «no eren bonics». «La dreta sempre ha jugat a confondre», apunta, i recorda com intentaven traure draps bruts de la seua biografia sense arribar a aconseguir-ho, intentant esbrinar si consumia drogues o si portava una vida poc exemplar a ulls de l’opinió pública.
Crevillén va ser proclamada bellea sense cap incident al juny, després d’haver estat nomenada mesos abans. Preguntada per què li semblen els vincles polítics habituals entre moltes de les seues successores amb el PP, considera que «s’ha normalitzat la relació d’algunes persones foguereres amb la política, i em sembla bé. Perquè si ens creiem la democràcia, ens ha de semblar bé. Però hi ha gent que no creu en la democràcia», lamenta.
En canvi, recorda que «la festa no és reaccionària», sinó «el reflex d’una societat que retrocedeix, tal com sovint retrocedeix la festa, que està feta amb la voluntat dels barris i que cal continuar defensant-la en aquest sentit». Ho diu comparant la manera com es viu la festa als barris amb la del centre d’Alacant, on la necessitat de fer diners ha fet que els racons i les barraques abandonen la tradició a canvi d’atraure turisme i de fomentar l’oci i desprestigiar la tradició. «Cal buscar l’equilibri», conclou.
