El govern del president Carlos Mazón ha sigut un dels que han presentat recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei d’Amnistia. El president valencià ja ho havia anunciat emparant-se amb arguments que feien crides a la igualtat i contra presumptes imposicions, missatges que va reiterar dilluns durant la compareixença amb la qual va defensar el recurs.
A ningú se li escapa que el president Mazón és addicte a simular canyarets contra Catalunya. No és gens original, en això, perquè la seua homòloga madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, és insuperable en aquesta pràctica. Però això no dissimula que Mazón, que va muntar un altre dels seus canyarets habituals a propòsit d’una pancarta penjada per un col·lectiu a les festes de Gràcia, se centra en qüestions que, analitzades a fons, són poc més que un insult per a tots els valencians. Per a eixa totalitat que el president Mazón diu insistentment que governa, independentment de les ideologies.
El País Valencià està jugant-se el seu futur fiscal. I sembla que ho està fent de manera decisiva, perquè el possible finançament singular de Catalunya pactat entre ERC i PSC –i que encara no s’ha concretat– ha obert la porta a negociacions bilaterals entre els presidents autonòmics i el govern espanyol per a resoldre, de manera també singular, els seus dèficits fiscals, que al seu torn són també singulars.
No caldria tornar-ho a dir, però s’ha de dir tantes vegades com siga necessari. El País Valencià és el territori més perjudicat pel model actual de finançament autonòmic, que porta caducat des de 2014. El País Valencià contribueix a la caixa espanyola –a allò que de manera cínica els nacionalistes espanyols diuen solidaritat– com si fora un territori ric encara que tots els indicadors el situen com un territori pobre, fet que demostra la total i greu desigualtat amb què és tractat històricament el poble valencià per l’Estat espanyol, governe qui el governe.
El futur finançament català, rebutjat amb hostilitat i amb agressivitat des del PP, ha obert casualment la porta a resoldre els problemes fiscals d’altres territoris. També del País Valencià. Tant és així que el president Mazón, tant propens als canyarets però al seu torn sempre carregat de reflexos i de perspectiva, es vol reunir amb Pedro Sánchez malgrat la negativa inicial d’Isabel Díaz Ayuso, que pretenia fer d’aquest problema una guerra política que només beneficiara Madrid. Perquè a ella, el PP i la resta dels territoris de l’Estat que no siguen el seu li importen ben poc.
Aquesta és, precisament, la insolidaritat i desigualtat que pateixen els valencians. La discriminació i desigualtat que genera una fiscalitat inassumible i insultant de la qual el president Mazón és plenament conscient. Clar que el president valencià, sempre carregat de reflexos i de perspectiva, sap perfectament que el seu públic li demana anticatalanisme. I que si desgrana sense complexos la realitat que pateixen els valencians, que és el model fiscal espanyol –colonial- i la desigualtat propiciada des de Madrid –metròpoli- , el seu futur polític tindrà data imminent de caducitat. D’això ja s’encarregaria el seu partit.
El president Mazón pot triar entre salvar el seu país i salvar-se ell mateix, i ha triat la segona opció. És el que fa quan dispara contra l’amnistia i no obertament contra qui vol que els valencians continuen fiscalment ofegats per seguir beneficiant-se individualment d’aquest sistema tan nociu. Qui treballa en aquesta direcció no és Salvador Illa, ni Carles Puigdemont ni Oriol Junqueras. És Isabel Díaz Ayuso. El president Mazón ho sap, però ho calla i, per despistar, recorre al canyaret de l’amnistia.
