Primer dia de negociació: a l’empara de Santa Caterina

Sergi Tarín / València.

En tota negociació solen expressar més els gestos que les paraules. Sobretot si el diàleg és un nasciturus d’un raonable bon aspecte en les ecografies tot i l’atmosfera convulsa que envolta el ventre. Una situació per la qual tot metge hi demanaria repòs. I això dut al discurs significa prudència i molta contenció. És a dir, estalvi màxim de llenguatge i de matisos. Un austericidi del verb en tota regla. Perquè costa de creure que una hora i mitja de reunió done només per a cinc idees o línies d’acció que, a més, ja anaven en el programa de les tres formacions.

És obvi, per tant, un interès pur per l’escenografia. Per exemple que Antonio Montiel faça d’àrbitre al mig del soroll de titulars periodístics entre Ximo Puig i Mònica Oltra i els convoque per descongestionar tanta gola feta tinta. I que siga no a la plaça de la Mare de Déu, a ulls de tot el poble, com volien a Podem, sinó en un edifici de la Universitat de València amb porter i una desena de càmeres de vigilància. I no al hall, des d’on buscar la traducció dels gestos com a ciutadans que miren l’aparador, sinó en un despatx del primer pis i a través d’una escala d’esglaons de pedra negra. Una dependència qualsevol de l’Alma màter on certs rostres són tan coneguts que podrien confondre’s amb litografies de la sòbria decoració facultativa. Ens referim, per exemple, a José Manuel Orengo i Alfred Boix, del PSPV-PSOE, als qui hem vist des de fa dècades per tota mena d’aniversaris, soterrars, berenars i naufragis. Uns emissors atàvics del lermisme regurgitat o eixe òrgan vital socialista que ningú sap definir si és renyó o pedra en el renyó. Però que si fóra el segon i s’haguera de suprimir, necessitaria l’extirpació completa del primer. Memòria fòssil, en diuen.

_{Orengo, Puig i Boix}

Per la seua banda, Antonio Montiel té la companyia d’Ángela Ballester, secretària de coordinació de Podem, i Mònica Oltra acudix sola. L’estança té només il·luminació interior i al mig hi ha una cafetera. Fora, a més dels periodistes, una desena de ciutadans guarden un primer resultat de la incubadora. Com un pare primerenc que ja s’ha devorat les ungles, un jove llig “La nàusea” de Jean Paul Sartre. I un llibreter de vell mou caixes plenes de novel·letes de l’oest de Marcial Lafuente. “¿Quin llibre recomanaria als negociants?”. “No done consells, que ja són prou majors per a equivocar-se a soletes”. L’escenari és a la plaça de la Mare de Déu de la Pau, en la porta de darrere de l’església de Santa Caterina, patrona de les fadrines (no sabem si castes o promíscues), dels lampistes i de tots aquells que desenvolupen oficis amb rodes.

_{Equip de Montiel}

I potser, des de dilluns, també patrona dels adverbis interrogatius, que va ser l’únic element gramatical de pes. “Només hem parlat del què”, coincidiren tots tres. Els quan seran este dimecres i l’on la seu del PSPV-PSOE, vora riu, al carrer de Blanqueries. La següent cita de la comissió negociadora esdevindrà al local de Compromís i després al de Podem. I així fins fer totes les rodes i rondes necessàries. Val a dir que en estes trobades ja no participaran els líders. Una marató de deus dies per fer destil·lar el com i arribar a la vespra del 9 de juny amb la panxa feta aigua i amb el qui surant. Un exercici d’elevada minuciositat i responsabilitat per evitar un darrer i nefand adverbi: el perquè!.