L’ascens de Podemos ha sigut meteòric, com una explosió. Un autèntic ‘big bang’. Al maig passat, en els comicis europeus, Podemos sorprenia al país collint 1,2 milions de vots, el 7,9% dels sufragis, que li permetien estrenar-se en el Parlament d’Estrasburg amb cinc escons. Tres mesos després, a la fi d’agost, l’enquesta de principi de curs d’El Mundo, multiplicava quasi per tres la seua intenció de vot -fins el 21,2%-, la qual cosa el situava com la tercera opció política a només un punt del PSOE i a nou del PP. Hui, aquest fet es consuma i no solament sobre els socialistes; també sobre els populars.
Els pactes per a formar un Govern sòlid serien molt difícils. Les dues possibilitats que s’obrin presenten enormes complicacions: acord Podemos-PSOE, o bé gran coalició PSOE-PP. En tots dos casos, el futur dels socialistes es presentaria fosc, a la vora de la dissolució, fagocitat per l’embranzida nova del partit d’Iglesias, o condemnat al desnonament definitiu dels seus votants tradicionals, per als qui seria impensable anar de la mà de la dreta.
L’escenari que dibuixa l’enquesta bé pot qualificar-se d’històric. Mai ha succeït alguna cosa igual: sorgir del no-res i fer-se amb la victòria d’una plomada, atraient com un imant el malestar, la decepció, les ganes de canvi i fins i tot de ruptura d’una gran part de la ciutadania. Les raons d’aquesta bolcada impressionant estan a la vista de tots, encara que les dues formacions tradicionals les hagen intentat obviar: els sacrificis imposats a sang i foc per a superar la crisi, la corrupció rampant d’alguns mentre la majoria s’ofega o la falta de perspectives per als joves són algunes d’elles.
Si les dades que cullen PP i PSOE es comparen amb les que varen obtenir fa tres anys en les eleccions generals, el daltabaix es dibuixa en tota la seua dimensió.
El PP es deixa 18 punts
El PP s’ha deixat en el camí 18 punts i el PSOE, quasi nou. Els pronòstics actuals dinamiten la teoria del sòl fix de votants, o bé aquest se situa molt més a baix del que es pensava. El desplom de la formació governant, el PP, és potser el més cridaner. El 44,6% que el portà a la victòria amb majoria absoluta s’ha esvaït en només tres anys. Mai abans el favor dels ciutadans havia durat tan poc.
El rebuig dels espanyols cap a aquest partit i el seu Govern és cada vegada major. Amb prou faenes un 14,6% té de Mariano Rajoy una imatge bona, enfront d’un 56,5% que el valora malament o molt mal. I en aquest grup s’inclou un de cada cinc dels qui li varen donar el seu vot. El percentatge dels qui el rebutgen es dispara entre els més joves fins superar el 68%. Rajoy és un president amb el qui sens dubte no connecten.
Però si la imatge del capdavanter està maltreta, la del conjunt del Govern és ruïnosa. Menys d’un 10% ho valora bé enfront d’un 63% que ho suspèn sense pal•liatius, inclòs un de cada tres votants populars. I malgrat aquests percentatges, Rajoy es resisteix a fer canvis. La seua intenció declarada és esgotar la legislatura amb les mateixes cares que la va començar.
La deriva del PSOE en els últims tres anys ha sigut també penosa. Cert és que partien d’una derrota electoral, però lluny d’iniciar el procés de regeneració no han fet sinó aprofundir en la seua desgràcia. El nou lideratge de Pedro Sánchez ha sigut ben acollit, però potser arribe massa tard, quan la base electoral del partit ja ha sigut minada per les forces populistes de nou encuny.
Els votants socialistes, especialment els joves, s’han cansat d’esperar. El PSOE va saber encarnar fa tres dècades l’esperit del canvi però d’aquella embranzida i d’aquella capacitat per connectar amb el carrer amb prou faenes queda res. Ara, és Podemos la formació que pretén liderar aquesta segona transició postdemocràtica i, de moment, una gran part de la població diu sentir-se il•lusionada amb el seu missatge: el de fer saltar per l’aire açò que ells defineixen com a casta i que no és sinó el sistema tradicional de partits, l’engranatge del poder que ha anat acumulant òxid.
Esquerra Unida i UPyD
El cas és que la nova força encapçalada per Pablo Iglesias ha entrat en el panorama polític nacional robant adeptes a tort i a dret. Amb la seua aparició no solament queden greument ferits els dos grans, també s’han frenat d’arrel les bones expectatives que acariciaven uns altres més xicotets.
És el cas d’Esquerra Unida -4,2%-, que perd quasi tres punts respecte al resultat que va aconseguir en les generals i converteix en un mer miratge el 10% dels vots que va obtenir en els comicis europeus.
IU, a diferència de PP i PSOE, sí ha acompanyat a les marees socials de descontentament per les retallades i l’augment de la pobresa, però la corrupció, que també ha estat en les seues files, i una inclinació a les velles estructures partidàries han jugat decisivament en contra seua.
Per a UPyD les coses no pinten millor. La intenció de vot que el sondeig li concedeix -4,5%- és fins i tot dues desenes menor que el que va aconseguir en les urnes fa tres anys i se situa dos punts per sota de la seua collita en les europees. La seua història pot acabar sent la d’un enlairament reeixit truncat prematurament. La capacitat del petit partit per traslladar missatges clars i propers, la força del seu líder i la seua obstinació per la transparència va impulsar a UPyD de manera notable. Després, els enfrontaments interns, els personalismes i la incapacitat per a obrir horitzons pactant amb altres grups nous, com ha succeït amb las fracassades converses amb Ciutadans, li han tallat les ales.
El sondeig també inclou a les formacions nacionalistes que, en el cas de les catalanes, no poden escapar del potent efecte secessionista. CiU perdria hui la quarta part dels vots que va aconseguir en les eleccions generals de novembre de 2011. Així, passaria d’aquell 4,2% a un 3%. La seua caiguda és absorbida per ERC, que saltaria de l’1,1% obtingut fa tres anys a una intenció de vot del 2,8%. Fa només tres mesos, els republicans comptaven amb unes previsions del 3,3%, segons el sondeig de principis de curs d’El Mundo. Així doncs, tot indica que l’èxit formal de la consulta del 9-N un bon nombre de votants li l’atribueix a CiU.
Pel que es refereix als partits bascos, el PNB demostra una vegada més que el seu si és comptar amb una borsa de votants captius. La seua variació respecte a les generals és molt xicoteta: dues desenes a baix. Amaiur, per la seua banda, perdria quasi mig punt, probablement també corcada per l’efecte Podemos.
Aquesta informació de Marisa Cruz ha sigut publicada per El Mundo. Traducció La Veu del País Valencià.
