Cal reconèixer que, tal com ha començat l’any, l’ofici de fer previsions és més complicat que mai. Amb tot, podem atrevir-nos a assenyalar alguns dels punts que molt probablement marcaran el rumb polític del País Valencià durant el 2026.
El primer resulta obvi que és saber com es desenvoluparà el nou Consell presidit per Juan Francisco Pérez Llorca amb el suport de Vox. Tot apunta a una política continuista amb la de l’expresident Carlos Mazón, fins i tot pitjor si és té en compte la major dependència política de l’extrema dreta populista de Vox. En aquest sentit, el risc que el País Valencià es convertisca en laboratori d’aplicació de les polítiques d’ultradreta, abans i tot que aquesta toque poder, és alt i preocupant. També és cert és que si el PP vol tenir alguna oportunitat de sobreviure el 2027 i no trobar-se que en el pròxim govern de coalició valencià, ells siguen la força minoritària, el president Llorca hauria de començar a marcar distàncies. Algunes decisions, com l’assumpció directament per part de Presidència de les competències en normalització lingüística -recordem que el president Llorca és el primer president valencianoparlant del PP – o el relleu del desastrós José Antonio Rovira al capdavant d’Educació, podrien ser indicatius d’aquesta línia, però només el temps ho dirà. Molta atenció, crítica constructiva i vigilància constant.
A més, cal tenir en compte que, malgrat la dimissió de l’expresident Mazón, el Consell continuarà sota pressió per la instrucció de les denúncies per la desastrosa gestió de la dana i que acabarà al llarg de l’any. Les conclusions de la jutgessa de Catarroja tindran una gran repercussió política i afectaran de ple a consellers encara en actiu, com Susana Camarero, el ja citat Rovira o fins i tot el mateix president Llorca, que durant mesos va defensar les successives i contradictòries versions de l’expresident Mazón sobre la fatídica vesprada del 29 d’octubre, foren quines foren. Resulta obvi que el PP es nega a tallar totes les amarres amb l’expresident -no només no li han demanat l’acta de diputat, sinó que l’han premiat amb la presidència d’una comissió fantasma per a apujar-li el sou,- una decisió que deu tenir les seues justificacions internes, però que de cara a l’electorat tindrà el seu cost polític. De moment tenim 230 morts i zero responsables polítics del PP i Vox. Vergonya senyores, vergonya.
I els efectes de la dana seguiran marcant l’any. La gran tasca del Consell continua sent la reconstrucció, però poques novetats s’esperen en aquest capítol. Resulta evident que el PP ha decidit aprofitar la catàstrofe per fer caixa -en una edició de la “doctrina del xoc” descrita per Naomi Klein– i aprofundir en un model econòmic basat únicament en l’especulació de la construcció i el turisme. Les noves normes destinades a facilitar la construcció sense control segurament reportaran grans beneficis a uns pocs a curt termini. Però a mig i llarg, comporten enormes riscos, no només en matèria ambiental -ho hem patit en la dana-, sinó també d’un model econòmic empobridor i poc resilient, suïcida en un context global tan inestable. Les crisis del demà s’estan començant a preparar en les decisions de hui. Un país basat de nou en l’especulació de la rajola. Res de nou.
El gran tema pendent al País Valencià i a l’estat espanyol per resoldre per part dels poders públics és l’accés a l’habitatge com a primera vivenda habitual que afecta els no propietaris sense prou poder adquisitiu per als preus elevats i que creixen sense parar: la gent jove, els arrendataris, gran part dels treballadors, etc. La immensa majoria dels mateixos valencians amb els salaris actuals no poden accedir a comprar una vivenda habitual bàsica, dret que l’art. 47 de la constitució espanyola estableix per disfrutar d’un habitatge digne i adequat, i que els poders públics han de crear les condicions i les normes per fer efectiu aquest dret, regulant l’ús del sòl d’acord amb l’interès general per impedir l’especulació. Un país i un estat de majories “constitucionalistes” que no compleixen la constitució. Anem anant.
Finalment, no podem tancar l’editorial sense fixar-nos en els tres principals serveis públics: la sanitat, l’educació i el transport públic de proximitat. En tots tres resulta obvi que pateixen un infrafinançament crònic -en part responsabilitat de l’infrafinançament valencià, en part de les prioritats dels nostres governants- que està posant el sistema al límit i generant importants conflictes. Tant en sanitat com en educació hi ha en marxa importants conflictes laborals en forma de vagues i altres mobilitzacions. El conseller de Salut, Marciano Gómez, ja ha assegurat que manté l’aposta pel model de gestió privada per al Vinalopó malgrat el seu evident fracàs i les sospites de frau de les darreres setmanes, mentre que la seua homòloga en Ensenyament, María del Carmen Ortí, té sobre la taula problemes tan candents com la reconstrucció de les escoles afectades per la dana o resoldre el desastre de la Llei de la llibertat Educativa, que el seu antecessor li ha deixat en herència. Mentre l’Ajuntament de València aposta pel cotxe, no hi ha cap pla per invertir a curt termini en més metro, més tramvies, més EMT, ni en més trens de rodalia que solucionen l’accés a la ciutat de València i la seua àrea metropolitana, ni l’accés a les àrees d’Alacant-Elx, ni trens intercomarcals de RENFE que unisquen les grans ciutats valencianes, ni un tren de velocitat alta que unisca València amb Barcelona en menys de 2 hores. Una penúltima reflexió a banda del “Mazón a la presó”: hi ha molt de marge per proposar un programa de govern seriós que il·lusione la majoria social del País Valencià.
I per a la resta del món demanem pau, respecte absolut als drets humans i al dret internacional que ha de protegir la integritat territorial dels estats i el dret d’autodeterminació dels pobles. Comencem l’any 2026!
