El 17 d’agost de 1930 representants de partits polítics republicans d’un ampli espectre ideològic i catalans d’esquerra arribaren a uns acords per aconseguir l’enderroc de la monarquia borbònica que havia participat amb la Dictadura de Primo de Rivera i la instauració de la II República i el restabliment de la Generalitat de Catalunya. Alejandro Lerroux, Manuel Azaña, Marcelino Domingo, Álvaro de Albornoz, Angel Carrasco, Casares Quiroga (gallec), Niceto Alcalá Zamora, Miguel Maura, Indalecio Prieto, Felipe Sánchez, Fernando de los Ríos, Eduardo Ortega y Gasset i Gregorio Marañón, i els catalans Manel Carrasco i Formiguera, Macià Mallol i Jaume Aiguader i com a amfitrió l’alcalde republicà Fernando Sasiain Brau, acordaren al Casino Republicà de Donosti treballar conjuntament per aconseguir els objectius d’acabar amb la monarquia i reconéixer els drets polítics de Catalunya. Aleshores no participà el PNV que hauria d’esperar fins a 1936 per a l’Estatut d’Euskadi.
La suma de totes les forces republicanes, de dretes, centre i d’esquerra, i els catalans d’esquerra podria servir d’antecedent històric davant de la situació actual de la política espanyola quan les conseqüències polítiques del Procés i els pactes PSOE-Junts per a la llei d’amnistia en la investidura de Pedro Sánchez han fet trontollat el bipartidisme i el sistema dissenyat durant l’esmentada «transició pacífica» del franquisme a la democràcia. El PP i tot el ventall de forces econòmiques, socials, judicials, polítiques s’han adonat que és això el que està passant, que està produint-se la ruptura que algunes forces minoritàries reclamaren aleshores i s’han posat en marxa, a tota vela, en contra, igual que alguns destacats antics dirigents del PSOE com Felipe González, Alfonso Guerra i altres.
La cruïlla que viu la política i el mateix estat espanyol és decidir quin camí prendre per superar la situació que va molt més enllà dels casos de possible corrupció d’alguns socialistes. També molt més enllà de més mesures socials, que com el greu problema de l’habitatge són realment urgents. El conflicte polític amb Catalunya, la voluntat inequívocament majoritària d’autodeterminació del poble basc amb el PNV i Bildu, la puixança del nacionalisme gallec amb la força del BNG i, d’altra banda, el front conservador de dreta i extrema dreta reclamen a l’esquerra espanyola, PSOE, Sumar i Podemos, una reflexió profunda que els porte a l’atreviment, a la valentia política d’assumir que una veritable democràcia en Espanya ha de bastir-se entenent i fent possible la plurinacionalitat de l’Estat i deixant fora dels àmbits de control que encara romanen en les seues mans als sectors conservadors i reaccionaris que segueixen posant entrebancs als avanços progressistes i nacionalistes.
És el moment clau de governar des d’un programa conjunt acordat per tot l’arc parlamentari progressista per a fer front democràticament a PP-Vox i tots els seus ressorts i aconseguir il·lusionar l’electorat, de punta a punta del territori, sense oblidar les mesures de transparència i contra la corrupció en tots els àmbits, també quan es produeix en figures de la monarquia borbònica. Ens cal un II pacte de San Sebastià, ara amb Bildu i el PNV també, que siga de Donosti, i amb Junts i ERC, també de Barcelona.
Joan Francesc Peris (Els Verds)
