Rajoy, Mariano (president del Govern espanyol).
Paràlisi i plasma.
La compareixença del president espanyol el matí de dilluns manté el seu habitual to plasmàtic. Incapaç d’articular dues subordinades, llegeix de principi a fi el seu text, on martelleja dos conceptes: llei i estat de dret. De fet, seria intercanviable amb el que els portaveus del govern xinès apliquen a la revolta popular democràtica d’aquests dies als carrers de Hong Kong. En acabar la seva declaració, només admet tres preguntes, sempre a mitjans super-favorables al procés: “Libertad digital”, “El País” i “La Vanguardia”. Maleït unanimisme. Al dia següent, la plantofada que li dedica l’editorial del grup de comunicació nordamericà Bloomberg no pot ser més descomunal: ha de venir a Catalunya a disculpar-se, ha de cedir competències i diners, i ha de reformar la Constitució espanyola per fer possible referèndums que habilitin la secessió. Impressionant.
Romay Beccaría, José Manuel (president del Consell d’Estat).
Informe exprés.
En el Gran “Rally” de l’Estat de Dret espanyol, han excel·lit els temps marcats pel Consell d’Estat. Una estoneta de reunió extraordinària (que és diumenge i tots tenim família) per ventilar-se una llei sencera i un decret. A poc més de mitja hora per recurs. Extraordinari. D’entre les velles glòries del Consell (de la mà de Landelino Lavilla) cal destacar sense dubte la figura del seu president, ministre en temps de José María Aznar i històric home de confiança de Manuel Fraga. Tot un expert en estats de dret, vegeu sinó l’inici del seu currículum: secretari general de Sanitat (1963-1966), director de l’Institut d’Estudis de l’Administració Local (1973), sotssecretari de Presidència (1974), i sotssecretari de Governació (1975). Un home, sense dubte, en disposició de donar-nos grans lliçons de democràcia… orgànica.
Rodríguez, Santi (portaveu adjunt del Partit Popular al Parlament de Catalunya).
“Cree el ladrón”.
Aquesta setmana hem sabut que la tercera partida pressupostària que més creixerà en els Pressupostos Generals de l’Estat per al 2015 serà la dedicada al CNI. I és que aquí els donem una veritable feinada. En una insinuació gens dissimulada, que ja hem sentit a cada revés rebut des d’un dels grans mitjans de comunicació internacional (cada vegada més profunds i més freqüents, per cert) el portaveu popular ha acusat el govern català de, a través del Diplocat, comprar l’editorial de Bloomberg: és un greu insult, d’autèntic ignorant, a la premsa internacional. Demostra que estan convençuts que poden aplicar a la restat del món els xantatges i les comminacions que els han portat a carregar-se els tres directors dels diaris espanyols més importants.
Ros, Àngel (president del Partit dels Socialistes de Catalunya).
L’home de les mil cares.
Les giragonses de l’alcalde de Lleida han estat, els darrers anys, de premi. Dimarts a la tarda, davant la Paeria, alguns milers de lleidatans convocats per l’ANC per protestar contra la prohibició de la Consulta cridaven massivament independència, però també, Ros dimissió. Motiu: mentre el Conselh Generau d’Aran aprovava el seu suport a la Consulta, a la mateixa hora, a instàncies del secretari municipal, l’alcalde Ros negava el dret a votar sobre la moció a tots els regidors de l’Ajuntament de Lleida. Ni tan sols es pot votar que es vol votar. A les 48 hores, el grup socialista, a la vista del ridícul d’àmbit nacional, començava a rectificar i obria la possibilitat de portar al ple fins a dos noves mocions sobre el tema. Això sí, embolcallades del mateix legalisme que defensa irreductible el dependentisme més ranci.
Sáenz de Santamaría, Soraya (vicepresidenta del Govern espanyol).
Llegir és de covards.
Una de les estampes més patètiques de la setmana de la prohibició ha estat sense dubte la protagonitzada per la vicepresidenta i estrella emergent el dissabte al matí. L’extraordinari impacte mundial de la signatura del decret de convocatòria del 9-N va agafar (sorprenentment) una altra vegada a contrapeu el Govern espanyol i Sáenz de Santamaría es va veure obligada (amb don Tancredo a l’avió, procedent de la Gran Muralla xinesa) a convocar a corre-cuita una roda de premsa de valoració sobre els fets de Catalunya. Resultat: no tenia ni idea del contingut del decret que estava valorant com a il·legal, extrem que fins i tot va haver de reconèixer davant dels periodistes. Ridícul còsmic. Estat de dret i tal i tal.
Sánchez, Pedro (secretari general del PSOE).
Fer-se el boig.
El nou líder socialista espanyol ha volgut fer-se el simpàtic des del primer dia. Podemos apreta i es fa necessari, fins i tot, trucar a la televisió per mirar de retenir el vot de la seva base electoral tradicional. El nivell de contradicció al qual ha arribat en poques setmanes és per anar a l’especialista: partidari acèrrim del diàleg i de la reforma constitucional federal (unicornisme absolut), és capaç alhora, sense que no li tremoli ni una parpella, de donar ple suport a les mesures repressives del PP contra la Consulta del 9-N. I encara que, per fer-ho, hagi de trinxar una mica més la tan malmesa credibilitat del PSC. En referir-se al decret de la Consulta firmat pel president Mas explicita, a més, la seva “condemna”, com si es tractés d’un atemptat d’ETA. Realment fresc, aquest Pedro Sánchez.
