La cita és a un petit restaurant tailandés de menú al centre de Madrid. Oltra ha estat en la ciutat menys d’un matí. “Jo ací no podria viure, encara que una s’acostuma a tot”, assegura en una frase que posa fi als cants de sirena que, de forma repetida, la situen en el Congrés dels Diputats. Ara, ella és la candidata de Compromís a la Generalitat Valenciana, unes eleccions en les quals les enquestes donen quasi un empat a quatre (PP, PSPV, Compromís i Podem) i on tot sembla que es decidirà en una campanya que ella mateixa defineix com a “apassionant”.
– Aquest any electoral pot ser la fi del bipartidisme?
– Les eleccions es plantegen com fa temps desitjàvem i esperàvem, que era des d’un punt de vista de canvi polític. Esperem que s’acabe el bipartidisme, però jo no aposte per substituir un bipartidisme per un altre. Aposte pel multipartidisme.
– Hi ha un risc real d’un bipartidisime PP-Podem en el parlament espanyol?
– Jo no parlaria de risc, però sí que crec que el multipartidisme és un valor, i que hi haja diferents maneres de sentir i de pensar és quelcom que fa avançar la democràcia.
– El problema és que dita multitud de veus acabe com va acabar precisament Compromís en 2007, amb la ruptura del pacte amb Esquerra Unida.
– El risc no són les veus, són els crits. No té perquè haver-hi ruptura, els éssers humans ens distingim per la capacitat del llenguatge, d’arribar a acords i d’escoltar. Jo estic convençuda que el diàleg ha de tornar a prendre el protagonisme en el parlament enfront de la força del vot i el corró. Si substitueixes la paraula pel crit tens un problema, però açò no té per què passar.
– Prefereix un govern amb una única veu o que siga una mescla de sigles?
– Jo crec que la pluralitat és bona, en el parlament i en el govern. A mi m’agradaria un govern plural, perquè en un moment tan difícil com el d’ara, diferents mirades són enriquidores i necessàries. Jo puc creure que la meua proposta és la millor, però probablement sempre hi haurà algú que la puga millorar i no em vull perdre açò. Jo les majories absolutes no les vull ni per a nosaltres. M’agradaria un govern multicolor, però compte, un govern, no dos o tres o quatre, un només, perquè les últimes experiències (Catalunya, Galícia, Andalusia) han fracassat per açò. Ha d’haver-hi un govern on els seus membres no competisquen entre ells, on hi haja un sentiment de pertànyer a un govern que fa les coses de manera solidària.
– Mònica Oltra és d’esquerres?
– Òbviament. L’altre dia em definia el professor Joan Romero com algú d’esquerres i de baix. Jo crec en una política que defensa la gent més vulnerable, que és la gran majoria, però que en les decisions polítiques es veu marginada perquè el que es defensen són els privilegis d’una minoria que té el poder polític i econòmic.
– Què pensa quan sent la paraula transversalitat des de partits com Podem per a evitar dir que s’és de dreta o d’esquerres?
– Açò no és transversalitat, açò és indefinició. Transversalitat és, per exemple, dir que la política per a les dones ha d’estar en tots els ministeris, ha de ser horitzontal. La resta és indefinició, per les raons que siguen, que no em clave…
– Creu que hi ha un procés de desideologització?
– No. Els que més ideologia fan són els del Partit Popular, per exemple amb el que han fet amb la sanitat universal, diferenciant entre els qui poden i els que no poden. I açò és ideologia. Amb quin objectiu? El de canviar el paradigma, ja no tens drets per ser persona, sinó que tens el que et pugues pagar, ja no eres ciutadà, eres client.
– Com podria explicar l’existència de Rita Barberá al capdavant de l’alcaldia a València durant tant de temps?
– Els 24 anys de Rita al capdavant de l’Ajuntament només s’entenen des de l’abús de poder. El que va passar durant la Crida no té res a veure amb si Barberá parla bé valencià o no, aquell era un dia de la fallera major i ella hauria de mantenir un discret segon pla, però no sap, ha de ser el xiquet en el bateig, la núvia en les noces i el mort en l’enterrament.
– I quina part de culpa té la societat valenciana?
– Hi ha hagut molts factors que han influït. Jo sempre dic que a mi el que més m’interessa és pensar què hem fet malament les esquerres…
– I què és?
– No hem sabut trencar les consignes de la dreta. Quan van dir que ens anaven a posar en el mapa, -i ho han fet, però de la corrupció-, l’esquerra no va saber combatre amb una senzilla política: “No hi ha ciutat, ni poble ni carrer que estiga en el mapa si els seus ciutadans no estan en el mapa”. El PP va construir tot un llenguatge i una manera de comunicar en la qual la gent va assumir que el normal era votar PP i la resta una anormalitat, cosa que canvia en el 2011.
– Però canvia poc…
– Clar, el tema és com es visibilitza açò. No tenim bastant per a trencar la majoria absoluta del PP, però sí va haver-hi un clic que ens ha portat a les perspectives de canvi que sí hi ha ara. Quan nosaltres comencem a criticar la corrupció i els vestits de Camps ens tenien per bojos, però resulta que tot el que hem denunciat ha resultat ser cert.
– I açò es tradueix en vots? Perquè de sobte una formació com Podem apareix i rendibilitza millor els vots que els partits que han estat en el parlament valencià.
– Si en cada acte haguera pensat si donava vots o no, no haguera fet res. Nosaltres vam fer el que crèiem que calia fer. Si ho haguera analitzat, fredament, la primera samarreta que em vaig posar, no me l’haguera posat. No obstant açò, nosaltres vam trencar el Guantánamo informatiu en Canal Nou, aconseguim que en les sessions plenàries hi haguera televisions de l’àmbit espanyol…
– Tornant a les eleccions autonòmiques, Podem li ha oferit anar en la seua llista?
– No.
– El secretari general de Podem al País Valencià, Antonio Montiel, sí que ha estat molt vinculat a Compromís fins al mes de desembre. Açò fa més fàcil un futur pacte?
– Jo a Montiel el conec des de fa molt de temps, i és una persona amb la qual es pot dialogar, com amb Ignacio Blanco.
– Però en el cas d’Esquerra Unida, hi ha coses del passat que potser no aborden.
– Per a què? Jo crec que ni en les relacions de parella és bo dir, “jo fa anys et vaig dir, tu em vas dir…”, no porta enlloc. Cal veure on estem ara i què espera la gent de nosaltres. Els homes i dones del País Valencià necessiten un canvi polític que pose les persones en el centre de les coses.
– Podria resumir en un parell de frases els principals problemes del País Valencià que hauria de solucionar un futur govern d’esquerres?
– Ufff… De forma esquemàtica, hi ha dues emergències: la social i la democràtica. L’emergència social ve determinada per les dades d’atur i de pobresa per damunt de la mitjana, amb un terç de la població exclosa i s’afronta amb renda garantida de ciutadania i amb propostes com l’educació de 0 a 3 anys que permet conciliació, menjadors escolars, serveis socials amb una vocació universal… La segona emergència es combat amb l’oficina antifrau, amb canvis en les Corts que impedisquen que es puga denegar la informació a l’opinió pública, canvis en la llei de contractes, que els òrgans de control es trien majoritàriament dels partits que no donen suport al govern… I a mitjà termini, canvi de model productiu, R+D+i vinculada al desenvolupament, economia social, desenvolupament de la llei de dependència, i la part cultural, ja que fa falta que aquesta siga també un motor econòmic.
– I açò com es fa?
– Amb un canvi en el sistema de finançament. Som l’única comunitat autònoma que estant per davall del PIB i de la renda per càpita de la mitjana espanyola i per sobre de l’atur i de la pobresa, paguem a comunitats més riques que nosaltres.
Aquesta informació ha sigut publicada en La Marea. Traducció: La Veu del País Valencià.
