L’infrafinançament del País Valencià per part de l’estat espanyol, per sota del cost de les competències assumides o delegades, continua sent el primer mecanisme de maltractament financer de l’Estat i representa un problema estructural crònic des del 1982, derivat del sistema de finançament autonòmic vigent des del 2009 (i caducat des del 2014). Aquest sistema genera menys recursos per habitant ajustat en comparació amb la mitjana estatal i altres autonomies, obligant a endeutar-nos per a mantindre serveis públics bàsics (sanitat, educació, dependència).
A més de l’infrafinançament, el poble valencià patim tres mecanismes més de maltractament financer de l’estat espanyol: servei del deute del FLA pel finançament a través de l’endeutament i la devolució amb el interessos anuals corresponents, que cal pagar a l’Estat; infrainversions, ja que un estudi de l’IVEI del 2015 demostrava que entre l’any 1900 i el 2012 les inversions de l’estat al País Valencià van ser un 19% inferiors a la mitjana estatal, i espoli fiscal anual, a causa del desequilibri fiscal que patim, atés que paguem més diners a l’Estat del que rebem per tots els conceptes, calculat en un 6,4% del PIB. El 2023 aquest va suposar uns 8.922 milions d’euros amb un PIB de 139.420 milions d’euros segons les balances fiscals publicades pel Ministeri d’Hisenda.
Que en el nou acord de finançament autonòmic, pactat entre el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, i el president d’ERC, Oriol Junqueras, la Generalitat reba a partir d’ara quasi 3.669 milions d’euros anuals respecte al model actual (la Generalitat de Catalunya uns 4.700 milions d’euros anuals més, i les Illes Balears uns 412 milions d’euros anuals més) és una notícia positiva per al País Valencià i la resta de territoris de parla catalana. Amb una sanitat, una educació i uns serveis socials aguantats amb pinces -per no parlar de les urgents inversions en matèria d’habitatge i transport públic o la reconstrucció de la dana, per posar altres exemples que afecten els valencians, i també els balears i els catalans-, aquests diners són imprescindibles per a mantindre un estat que meresca l’adjectiu de “de benestar”. És una millora que valorem en positiu, però totalment insuficient, perquè no equilibra del tot l’infrafinançament, no adequa ni recupera les inversions, no condona el FLA (ni per la dana), ni tampoc retorna l’espoli fiscal històric.
Que aquest acord s’haja aconseguit després d’anys de lluites, reivindicacions i negociacions dels partits catalans, hauria de fer pensar molt als valencians fins a quin punt és rendible seguir “ofrenant noves glòries a Espanya” i ser els més fidels defensors de la unitat espanyola -en paraules del conseller d’Hisenda, José Antonio Rovira- i que els partits d’obediència espanyola sumen sempre més del 80% dels vots. Quan Rovira rebutja l’acord per “insuficient”, caldria preguntar-li quines són les millores al finançament valencià que ha aconseguit el Partit Popular quan ha governat a la Moncloa o a la Generalitat.
Dit açò, cal recordar que aquest acord no tanca, ni de lluny, el problema de l’infrafinançament valencià. D’una banda, hi ha el deute històric, generat precisament per aquest mateix infrafinançament i que, per tant, hauria de ser condonat de forma immediata -el que per si sol ja suposaria un alliberament de milions d’euros que hui es paguen en interessos-. Però encara més greu és l’anomalia, compartida amb Múrcia, del fet que els valencians paguem com a territori “ric” quan en realitat ja fa molts anys que ens trobem per sota la mitjana estatal en PIB per càpita no té justificació ni explicació. Ni des d’un punt de vista d’equitat ni tampoc de les suposades “igualtat” i “solidaritat” que els partits espanyols no paren de repetir quan els interessa. I més, si és té en compte que aquest infrafinançament és una raó important d’aquesta pèrdua de riquesa dels valencians.
Que el govern valencià tinga la capacitat de gestionar tots els impostos que paguem els valencians i valencianes. Una fórmula que no només seria coherent amb aquest autoproclamat “estat més descentralitzat del món”, sinó que acabaria per sempre amb els greuges entre territoris. Ara, potser tindria el xicotet problema que ja no es podria continuar alimentant els somnis megalòmans d’una macrocapital engreixada artificialment a costa de les factures de la resta de ciutadans de l’Estat.
És imperatiu, doncs, seguir avançant en un sistema de finançament realment just i responsable. Un sistema que a Diari La Veu defensem que no hauria de ser altre que el concert econòmic responsable, que ja es va exposar en el seu dia a proposta del senador Enric Morera. I que, a més, per a resoldre el problema de fons, l’Estat ens retorne les inversions, condone el deute (FLA) i compense l’espoli fiscal històric. Demanem sobirania total i llibertat financera per al País Valencià.
