Transcorreguda una dècada dels anomenats Ajuntaments del canvi, cal fer una reflexió sobre com el concepte municipalisme que va donar cabuda a totes aquelles candidatures de nou encuny ha passat en l’actualitat a ser utilitzat per un altre sector polític.
La definició que arreplega la RAE fa referència al municipi com una entitat local d’un territori concret composta pels seus veïns, gestionant de manera autònoma els seus interessos. Així, com indica Laura Roth podem inferir que a través d’aquesta definició no sols es fa referència a una escala de govern sinó a una manera de concebre l’espai.
Aquesta realitat s’associa amb la construcció del municipalisme des de la radicalitat democràtica, la qual s’aprofundeix des de la polis grega, les comunes nord-italianes, les assemblees de Nova Anglaterra al federalisme que va acollir la qüestió municipal com a diferenciador del model d’Estat espanyol al qual aspiràvem. D’aquesta manera, l’anàlisi en el qual repassen els episodis democratitzadors Biel i Bookchin, s’emfatitza la hibridació entre la revolució urbana i l’autonomia local, entenent que en Espanya l’impuls des de baix, l’organització veïnal i l’organització des del que és local, va servir com a contrapoder al règim franquista, destacant que la lluita per una altra planificació urbana enfront del desenvolupisme franquista va servir com a contrapés al règim. Aquest fil d’episodis democratitzadors evidencien el que Federico Urales va estructurar com a pilars del Municipi Lliure: urbanisme ecologista, poder democràtic local i autoorganització del benestar.
El rellançament del concepte municipalisme a partir del cicle que pren el testimoni al 15M i es constata amb l’assalt institucional, va possibilitar la valoració del terme, la seua posada en agenda i la popularització d’aquest. Amb això les fronteres del terme es desplacen, es tornen més poroses i possibilita que altres actors polítics ho facen seu, convertint-ho en un concepte paraigua que acull realitats diverses.
En aquest punt, Guillermo Zapata apunta que el municipalisme tradicional encerta en la concepció del municipi com la institució més pròxima a la ciutadania i, per tant, el lloc des del qual és possible exercir el control democràtic, valorant el rol que ha jugat l’esquerra clàssica. Si bé posteriorment l’autor incideix en la impotència d’aquest municipalisme a l’hora d’afrontar els nous reptes de la ciutat global, construint el concepte confluència com a espai d’unitat en el qual intervinguen mitjançant mecanismes de participació ciutadana els moviments socials i diferents partits polítics. En aquest punt, als tres eixos que apunta Urales se sumaria a aquesta agenda d’acció municipalista com apunta Arnau Monterde la defensa del dret a la ciutat a través de la defensa de drets bàsics com l’habitatge digne, unes cures garantides, la recuperació de la gestió comuna de recursos públics com l’aigua, l’energia o el feminisme com a condició necessària per al canvi.
Com assenyala Mèrida cal no confondre els projectes municipals o de base municipal amb els projectes municipalistes, recalcant que l’existència d’organitzacions com la FEMP reivindiquen majors competències i recursos però que no qüestiona la manera en què s’exerceix el poder des del municipi ni les polítiques que es duen a terme. Així, destaquem que el municipalisme va més enllà de la mateixa institució, de l’escala de govern, remarcant que aquests moviments han de generar polítiques públiques alhora que creguen institucionalitat social, mantenint una certa porositat entre l’estat i el social.
Seguint Gemma Ubasart i el que denomina les candidatures estranyes o el queer del món electoral, s’arreplega totes aquelles diferents de la dels partits d’àmbit supralocal, les quals tenen un contingut discursiu i estratègic reduït, ressaltant el seu alt grau de localisme (l’important és ser del poble). Ací cal analitzar el naixement i la profusió d’Unió Municipalista, la confederació de partits d’àmbit local que naix amb la voluntat d’unir a aquelles candidatures que no tenen una estructura supralocal, posant de manifest el seu enfrontament a l’establishment polític, la seua eixida de la confrontació dels blocs ideològics, el rescat de l’esperit del 78, la cerca de consens i el respecte a la Declaració de Drets Humans.
L’ús de llocs comuns en la proclamació d’independència política respecte als grans partits xoca frontalment amb la trajectòria dels principals líders polítics que encapçalen aquesta nova estructura supralocal que arreplega aquells partits locals sense estructura supramunicipal.
Més aviat la formació d’aquestes candidatures naixen per lluites de poder i confrontacions d’ego personals que tenen en moltes ocasions com a impuls les escissions dels principals actors polítics. En aquest cas, un dels actors vertebradors és Ens Uneix, formació que naix com una escissió del PSPV, la qual va vindre motivada pel qüestionament i la pèrdua de confiança de la direcció del partit de Jorge Rodríguez, després de la seua imputació pel cas Alqueria. Les seues discrepàncies amb la direcció ximista va portar l’alcalde d’Ontinyent i expresident de la Diputació de València a crear una nova formació que va obtindre les alcaldies de sis municipis, controlant la Mancomunitat i obtenint la diputada provincial que decantava l’única institució que podia estar en mans de l’esquerra després del nefast 28M. No obstant això, la formació amb seu a Ontinyent marcada per les picabaralles personals pacta amb el PP i obté la vicepresidència de la Diputació. Malgrat els gestos simbòlics de les partides per a memòria democràtica o la votació del suport al valencià en la consulta, aquest govern ha conformat un parapet a Mazón en la demarcació, observant la gran afinitat entre el president i Rodríguez. No obstant això, en els últims dies hem vist com enfront d’un PP que no vol baixar la barrera electoral, els de Rodríguez obrin la porta a una moció en la Diputació. Si el seu futur està en dubte poden canviar de socis sense problema.
Un altre dels perfils municipalistes que lideren l’espai de la Unió és David García, alcalde de Nules i president de Coalició de Centre Democràtic i Unió Municipalista. Recordem que aquest partit és d’àmbit estatal i sorgeix del ja extint Unión de Centro Democrático (UCD) de l’expresident Adolfo Suárez, partit que portaria com a candidat en 1999 a Mario Conde. García provinent de les joventuts del partit crea una escissió en 2010, formant CDC i en 2011 planteja amb Miguel Ángel Revilla i el seu PRC una candidatura que no qualla, sol·licitant finalment el vot per a Ciutadans en les europees de 2014. El partit fundat per Albert Rivera, de la mà de la seua única alcaldessa al País Valencià Araceli de Moya, aquest febrer s’ha plantejat estudiar la seua incorporació a aquesta candidatura municipalista.
Més enllà de la direcció de García en l’àmbit estatal i Rodríguez com a coordinador valencià, l’organització també ha triat estructura provincial, designant Natalia Enguix i Gabriel Tomàs com a coordinadors de les demarcacions de València i Alacant, respectivament. Enguix per la seua part entra en 2016 com a assessora de presidència de la Diputació sota els ordes de Rodríguez, passant a ser regidora i diputada provincial i vicepresidenta en l’actualitat. Enguix prové d’una trajectòria de vint anys en el PSPV i d’haver militat prèviament en Esquerra Unida. Si bé es defineix com una persona d’esquerres i a Ens Uneix com a progressista, va pesar més les bones formes en la negociació amb el PP que la coherència ideològica. Per part seua, Tomás va ser elegit alcalde de Muro d’Alcoi per Esquerra Unida després del seu pacte amb el Partit Popular i Ciutadans, malgrat la majoria d’esquerres en la Corporació, la qual cosa va justificar que la direcció d’EUPV sol·licitara una reconfiguració del pacte, esdevenint en què Tomàs i el seu company passaren a no adscrits i governaren amb el suport de les dretes.
L’actual entesa municipalista s’ha forjat sota el paraigua del PP i el transfuguisme ideològic, obtenint d’aquesta manera un tracte de favor immillorable. Així, després d’un nou pacte amb el PP, la Unió ha acceptat la vicepresidència primera de la FVMP per a David García i una butaca en el consell d’À Punt per a Ricard Gallego, cap de gabinet d’Enguix i persona de màxima confiança de Rodríguez. Recordem que aquesta la nostra radiotelevisió després del pacte de PP i Vox la dirigeixen dos exdirectius de 13TV i la COPE, mitjans de la Conferència Episcopal, que no han tardat a obrir la porta a la castellanització del mitjà i a l’eliminació de programes com el que va cobrir la riuada del 29 d’octubre.
Hem de subratllar qui és el PP en matèria d’autonomia local i com la seua relació amb els municipalistes no va tant de veure amb l’arena municipal. Recordem que en 2012 aprova la LOEPSF, legislació que limita l’autonomia local de les corporacions locals, la qual es plasma en l’article dotze que desenvolupa el conegut com a ‘regla de despesa’, impedint als ajuntaments utilitzar el romanent obtingut mitjançant els superàvits fiscals per a desenvolupar polítiques. A l’any següent, aproven la Llei de racionalització i sostenibilitat coneguda com la llei d’hisendes locals, la qual va buscar eliminar duplicitats i esclarir les competències de cada administració, la qual cosa es va donar en detriment dels ajuntaments en matèries com a educació o salut, reforçant al seu torn les diputacions provincials. Al seu torn, aquesta llei buscava exercir un major control econòmic i pressupostari sobre els ajuntaments, realitzant una major tutela i en última instància recentralitzant competències; al mateix temps que s’obria la porta a més privatitzacions. Aquesta llei va ser considerada com a ‘llei antiajuntaments’ sent Abel Caballero president de la FEMP qui sol·licitara la seua derogació, encara que el PSOE com de costum no ho va executar, només ho va enunciar.
L’últim moviment d’aquesta formació ha sigut impulsar una ILP per a demanar la baixada de llistó electoral del 5 al 3% en les Corts Valencianes. És evident que en 2027 aquesta formació es presentarà a les eleccions autonòmiques buscant una via de regionalisme moderat proper al PRC que compartia afinitat amb David Garcia o convertint-se en un PNV valencià que cristal·litze aquell ‘qué hay de lo mío?’ i es perfile com a soci idoni del Partit Popular, després d’haver fet l’experiment a la Diputació de València.
Confondre política municipal amb municipalisme, des d’on fas política amb la forma en la qual en fas, ens porta a tindre com a companys de viatge persones que confonen la lluita per l’autonomia local des de la radicalitat democràtica amb lluites de poder pel control d’organismes. Durant els pròxims anys sentirem utilitzar molt aquesta etiqueta per a referir-se a la Unió, la qual veurem si acaba convertint-se en una Unión Valenciana 2.0. El que hem de tenir clar és que municipalisme és una altra cosa.
