La manera com el president Mazón ha defensat la seua postura davant Pedro Sánchez per a resoldre l’infrafinançament valencià és molt decebedora, per bé que també fora previsible.
Carlos Mazón no defensa els interessos econòmics dels valencians, sinó que defensa els interessos electorals del seu partit. I això és així per dues raons medul·lars del seu discurs després d’haver-se reunit amb el president espanyol.
En primer lloc, el president valencià diu que vol un front comú per l’infrafinançament tot i que el problema valencià no és comú, sinó singular. El País Valencià és l’únic territori de l’Estat que contribueix a la caixa comuna com si fora un territori ric quan és un territori pobre. Una cosa és buscar aliances, que es poden buscar, i una altra cosa és fer-ho no amb l’objectiu de millorar el finançament valencià, sinó amb l’única intenció de desgastar Pedro Sánchez com a rival polític. Aquesta intenció és legítima, no cal dir-ho, però deixa de ser-ho si el president valencià la prioritza davant un problema tan greu com el de l’infrafinançament del seu país.
Segon apunt. El president Mazón ha aprofitat la seua visita a Moncloa per a carregar novament, de manera obsessiva, contra el futur finançament singular que previsiblement s’aprovarà per a Catalunya. La discrepància és sana, i també és legítima, però cal recordar que aquest model encara no ha sigut definit i que, a més, una de les poques concrecions que fins ara ha aportat ha sigut la quota de solidaritat interterritorial que, per contra, no se sap de quin percentatge serà. Possiblement ací estarà la clau de l’acord o del no-acord entre els socialistes i l’independentisme català a l’hora d’ultimar el pacte.
Hi ha també mes aspectes a destacar en aquest segon punt. El president Mazón s’entesta, de manera malaltissa, a discutir el finançament singular català quan fins i tot els empresaris, un gremi que no és gens hostil contra el PP, ha demanat explorar aquesta possibilitat perquè saben que si s’explora pot donar resultats positius per primera vegada en molt de temps –per primera vegada des que hi ha registres, de fet. Si Mazón no vol fer cas dels empresaris, tan elogiats per ell mateix de manera constant, és perquè prefereix tapar-se els ulls amb una bena molt recurrent però molt poc recomanable. La bena del nacionalisme espanyol.
Cal dir, però, que el president Mazón no és l’únic que ha optat per col·locar-se una bena d’aquest tipus en comptes d’apostar per una possible solució. La setmana passada els socialistes valencians, en la reunió de la plataforma Per Un Finançament Just, van rebutjar la proposta, fins aleshores consensuada de manera unànime –també amb el suport del PSPV–, d’establir un fons d’anivellament fins que la reforma del finançament, que ja fa deu anys que està caducada, no es duga a terme. Aquest rebuig té una única raó: obeir les ordres de Pedro Sánchez des de Madrid.
Els polítics d’altura saben quan cal donar un colp damunt la taula i prioritzar el país per damunt del partit o dels nacionalismes excloents. Ni el PP ni el PSOE estan tenint aquesta altura al País Valencià. I això ho pagarem tots.
