Conten els periodistes Bonifacio de la Cuadra i Soledad Gallego-Diaz, en Del consenso al desencanto (Saltés, 1981), que la paraula nacionalitat fou pronunciada per primera vegada, en el si de la Ponència constitucional, pel ponent de Minoria Catalana Miguel Roca, i que fou acceptada pels altres ponents llevat de Manuel Fraga d’Alianza Popular, posició que aquest grup mantingué durant tot el procés constitucional.
Inicialment, nació (de la rel llatina que significa nàixer) designava el col·lectiu de persones, nascudes al si d’una comunitat, que comparteix certs trets com llengua, cultura, institucions, etc. També es considerava que, remuntant-se en el temps, el col·lectiu compartia un origen comú. Superant el significat etimològic, el concepte modern ha suprimit la condició de naixement, bastant els trets comuns compartits i la configuració d’un projecte polític, per a parlar de nació.
Amb el sufix -al deriva nacional (relatiu a la nació) del qual sorgeix nacionalitat amb un segon sufix (-itat). Aquest és el significat original del mot, el recollit pels diccionaris castellans anteriors a la transició post-franquista. Tindre una determinada nacionalitat significa pertànyer a una determinada nació. Affectus patrius. Nationis proprietas, com el defineix, en llatí, el primer Diccionari de la RAE, de 1726, conegut com a diccionario de autoridades. En un registre més actual, un Sopena de 1962, que heretí de mon avi, diu: «1) condición y carácter peculiar de los pueblos e individuos de una nación y de cuanto a ella pertenece. 2) estado propio de la persona nacida o naturalizada en una nación».
Recentment publicat l’avantprojecte de constitució, el filòsof i senador per designació reial, Julian Marias, reaccionà en alguns articles contra el nou significat –alié a la llengua castellana–, que els ponents havien donat al terme nacionalitat. Quelcom entre nació i regió, sub-nació, nació de segon grau… diu el deixeble d’Ortega i Gasset. El senador reial fou cridat a capítol per la Moncloa, i es mantingué en silenci la resta del procés constitucional fins que la constitució arribà al senat, on presentà una esmena a l’article 2(1) (desestimada) escrivint països en lloc de nacionalitats.
El 15/01/1978 (el País), Marias apunta que el pensador anglés John Stuart Mill (en Representative Government, 1861) és, possiblement, el primer que, a més d’usar nationality com a sentiment i condició de pertinença a una comunitat nacional, també l’usa per a designar la mateixa comunitat. Al capítol 16, el pensador britànic dona el seu punt de vista sobre la variada casuística plurinacional del segle XIX, sobre ses dificultats i avantatges. El primer paràgraf comença “Una porció d’humanitat pot dir-se que constitueix una nacionalitat si…”, i les condicions que descriu a continuació en res es distingeixen de les d’una moderna definició de nació.
Sembla que l’autor necessita un terme per a designar, al si dels moderns estats nació, la diversitat de projectes nacionals que coexisteixen, alguns d’ells desitjats i no realitzats. Tret que el primer terme puga representar realitat i el segon projecte o desig, en Mill, nació i nacionalitat són sinònims; una sinonímia que fou la base de l’oposició d’AP a la redacció de l’article 2, segons argumentà el ponent Manuel Fraga.
Ja sabem la història, però
Un nou significat de nacionalitat, més que regió, però menys que nació, tirà avant amb el disseny de l’estat de les autonomies, l’estratègia per aigualir la singularitat de les nacionalitats històriques (en el sentit de Mill). I així ho recolliren les terceres accepcions afegides als diccionaris posteriors a 1978. El de la RAE: «Esp. Comunidad autónoma a la que en su Estatuto se le reconoce una especial identidad histórica y cultural». O el Maria Moliner: «En la constitución española de 1978, término que designa una comunidad histórica, asentada en determinada región del territorio español, y con un estatuto de autonomía propio; se aplica esencialmente a Cataluña, Galicia y País Vasco».
El concepte comunidad histórica sol predicar-se de les tres que durant la II República, i havent celebrat exitosament els preceptius referèndums, veren els seus Estatut d’Autonomia ratificats per les Corts Republicanes. Catalunya en 1932; Euskadi(2) en 1936, ja començada la guerra, i Galícia en 1938, quan la totalitat del territori gallec feia temps estava en mans nacionals. El País Valencià, Aragó i Andalusia havien iniciat processos similars. El alzamiento nacional els privà de continuar, ja que quan esclatà la guerra civil encara no havien sotmés a plebiscit els seus projectes d’estatut. Mai no sabrem si hagueren superat l’exigent barrera. L’article 12-b de la Constitució de 1931 exigia «Que lo acepten (…) por lo menos dos terceres partes de los electores inscritos en el Censo de la región». Una severa barrera.
Després de la transició, un cert afany per escalar en la jerarquia nominal implícita en el constructe “nacionalidades i regiones” de l’article 2 de la Constitució, ha dut que dels 17 estatuts d’autonomia solament 3 han triat definir com a regió o entitat regional el seu territori, 5 com a comunitat històrica o similars, 8 com a nacionalitat o nacionalitat històrica; i el de la Comunitat de Madrid que no diu res al respecte.
A més, amb l’expressió comunitats autònomes s’esvaeix la frontera inicial entre nacionalitats i regions. Al nostre País Valencià, així denominat a l’avantprojecte d’estatut de 1981, i rebatejat com a Comunitat Valenciana a l’aprovat el 1982, ha estat una martingala pròpia de la modelació del sentit comú a través de la construcció i propagació del llenguatge (vegeu «El sentit comú com a dipòsit (o la batalla cultural)». Un parany que ha fet forat en el procés d’assimilació a què estem sotmesos.
(1) L’article 2 «…garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones…».
(2) Euskadi i Navarra havien iniciat un projecte d’autonomia en comú de què a la fi, Navarra es descolgà.
