Sí, el passat dia 19 de juliol, vaig abandonar el ple de la Diputació per la celebració d’un forçat minut de silenci per Miguel Àngel Blanco. Potser el meu acte no fou políticament correcte, ho sé. I sí, com ja podeu imaginar, he rebut insults, amenaces, i altres perles.
Però, i si intentem definir que és allò políticament correcte? Durant molt de temps ha estat allò que l’establishment (poders fàctics, sistema, elit) fixava, de manera directa o subtil, fent córrer la veu pels altaveus mediàtics que controla. Allò políticament correcte és el que pensa la majoria de la població: una sort de dogma moral universal. Així ens ho fan creure.
Ara bé, cada vegada més, ocorre que tota persona que no es manifesta com diu el poder establert o eixa suposada majoria, en el millor dels casos, no és acceptada, i en el pitjor, és objecte d’insults, desconsideracions, atacs verbals i fins i tot físics.
Tanmateix, allò políticament correcte no és inamovible, va transformant-se. Un mateix fet pot ser destacat positivament i uns anys després ser objecte de persecució penal. Ja que parlem de l’assassinat de Miguel Ángel Blanco per part d’ETA, em centraré a trobar quines friccions genera sobre el nostre concepte de la correcció.
Quan ETA actuava amb molta intensitat el PP argumentava que «amb el silenci de les armes es podria negociar». En eixe moment, el poder fàctic d’aleshores, entenia que el posicionament era el correcte per a enfortir la democràcia. Després, quan es declarà l’alto el foc provisional, ens digué que havia de ser permanent. I recordem a Aznar: «se tienen contactos con el entorno del movimiento de liberación vasco» (1998) i «la independencia vasca es legítima si no se impone por la fuerza» (Radio Nacional, maig del 2001). Posteriorment quan s’anuncià l’abandonament definitiu de les armes, la posició va virar a demanar la dissolució absoluta.
Ja dissolta l’organització ETA, el que ara resulta políticament correcte és criminalitzar EH Bildu. Recordem que EH Bildu és una coalició de diversos partits democràtics, entre altres Eusko Alkartasuna, Aralar, entre altres, i molta gent sense antecedents violents de cap tipus. Tanmateix, sent independentistes, això ja no és políticament correcte, ni acceptable en el marc parlamentari. Recordem les piruetes lingüístiques i la terminologia: «L’entorn del Moviment d’Alliberament Basc», passà a ser «organització ETA», després «organització armada» i posteriorment «banda terrorista». Podem concloure que el llenguatge i el relat és el primer front on es dilucida allò que ha de ser políticament correcte.
Per descomptat, el correcte afecta al llenguatge i també a les accions. Correcte fou que PP i ETA parlaren en Suïssa, però no-correcte és que qualsevol persona manifeste de forma pacífica un pensament nacionalista diferent del nacionalisme espanyol.
Que conste que ni he esmentat el fet de posar unes urnes (màxim símbol de la voluntat democràtica) reprimit per la força a Catalunya. O que les forces de l’ordre impedisquen el 25 d’abril d’enguany posar una pancarta en record de Guillem Agulló, una icònica víctima del feixisme. Segons els agents, la pancarta «era provocativa»!
Des de l’esquerra, i també amb la complicitat del PSOE, hem permès que el discurs de què és allò correcte, el marque i el dissenye el PP, una dreta que ha estat ben corrupta al nostre país, però que no té vergonya per arrogar-se la superioritat moral de dir el que està bé o està mal quan es parla de víctimes de violència i terrorisme. És evident que el control de què es considera políticament correcte és una poderosíssima arma de manipulació social.
Aquesta manipulació s’ha aplicat al «problema basc», com l’hemeroteca demostra. Després també al «problema català», que està deixant a l’estat espanyol i a la justícia espanyola com la riota d’Europa. Sembla que l’estat espanyol sempre té problemes perifèrics i sembla incapaç de resituar-se en un context ni més global, ni més democràtic.
És políticament correcte sostindre les clavegueres de l’estat amb fons reservats? És políticament correcte agenollar el periodisme al servei del gran capital, permetent mitjans que amb una gran manipulació destrossen idees, projectes i persones. Cap a on anem?
A més el marc conceptual normatiu de la correcció seria la Constitució, és cert? Analitzem: els que aspirem a reconèixer el dret d’autodeterminació dels pobles som «anticonstitucionalistes» perquè la constitució (diuen) és sagrada! Encara que algú, defugint el debat públic, li va tocar alguna coseta a la «sagrada» de manera precipitada. Això fou el 2011, i es tractava de garantir la devolució del deute de l’estat. «Diners de tort fan veritat, e de jutge fan advocat; savi fan tornar l’hom orat […]» (Anselm Turmeda).
Ara alguns volen tornar a modificar la Constitució. a) Per a eliminar les autonomies (Vox), b) Per a «eliminar la referència a nacionalidades o regiones» (Cs) o c) Per a canviar l’article 49. Aquests nous «constitucionalistes» estan ben tranquils perquè els seus canvis són «correctes».
Ara, amb la qüestió de les víctimes del terrorisme, el PP vol determinar quines són les accions acceptades, i quines les víctimes que cal rememorar per correcció política. Com si hi hagués víctimes de primera i de segon.
¿Quan els populars han demanat de forma generalitzada en totes les institucions, minuts de silenci per una persona morta/assassinada? Jo no ho recorde. He sentit justificar que la mort del regidor Blanco, del PP, basc, executat a Euskadi va suposar un punt d’inflexió. A més que si s’acomplien els 25 anys del fet, que fou l’inici de la mort d’ETA… per això aquest reconeixement toca, i aquest és correcte. A major honor i glòria dels estrategs electorals del PP.
Però en els aniversaris del valencià Manuel Broseta, del socialista Ernest Lluch, o del diputat d’HB Josu Muguruza, el PP, ni el demanà en els seus aniversaris, ni demanarà més endavant, el minut de silenci.
Us imagineu qualsevol altre partit interrompent el Plenari de la Corporació i transgredint el reglament, per a demanar un minut de silenci per Guillem Agulló, Puig Antich o Lasa i Zabala? Tots sabem com d’airada seria la reacció del PP. Segur que la complicitat de la Presidència no haguera estat la mateixa. No, amb aquest acte, com en altres ocasions, el PP no pretén rebutjar el terrorisme sinó derivar el debat cap a un marc que li ha donat rèdit polític en el passat, quan encara existia ETA. Ara ETA, afortunadament, ja no hi és. I com que per la resta de víctimes del terrorisme el PP mai no ha demostrat molt d’interés, algú ha pensat que esmentar de nou Blanco potser una bona idea per refermar les coses que han funcionat al PP en el passat.
El PP està ja de campanya preelectoral, reforçant la figura de Feijoo, i intentant debilitar al «gobierno social-bolivariano» que pacta amb etarres i independentistes. Fixeu-vos en la capacitat descarada de la dreta per a posar adjectius als adversaris polítics. Funciona molt bé i s’amplifica millor a les xarxes socials, però contribueix al desànim de la massa crítica i als votants d’altres tendències.
Siguem persones serioses. Les víctimes del terrorisme mereixen tots els nostres respectes. Però que siguen TOTES les víctimes.
Al PP li va molt bé Miguel Angel Blanco, i recordar ETA cada dos per tres i encara que siga incomplint les normes i els reglaments. Claven minuts de silenci d’amagatotis, amb la complicitat, en el cas que ens ocupa de la Diputació, de la Presidència socialista «pel bé superior» (dixit), refermant el que el PP ens diu que és «políticament correcte».
Quan qui subscriu demanà respecte al reglament i no alterar l’Ordre del Plenari, la contestació presidencial fou «no vaig a ficar a M. A. Blanco enmig de lo que alguns volen ficar en la lluita política […]», i vaig pensar que li diria al PP que fera el que tocava on tocara i no fera servir a Blanco per finalitats partidistes, però, sorpresa! «per tant anem a fer el minut de silenci»,sentencià el President.
Sí, el PP en la Diputació de València amagà en la Junta de Portaveus la proposta de minut de silenci, una Junta realitzada tres dies abans del plenari. Diu el senyor Mompó (portaveu popular) que «en eixe moment no ho tenia pensat»… recordem en eixa mateixa setmana per aquest tema, al Congreso, Ajuntament de València, Castelló de la Plana, havia estat un tema candent, però ell, «no ho tenia pensat» i el mateix dia del Plenari se li ocorre. Ai! Com feu la senyora Gamarra al Congreso!
Recordem que el reglament, és una ordenança aprovada en Plenari i és d’obligat compliment per a tots, des de l’últim diputat fins al seu president.
Vaig dir al Plenari, en contestació a les disculpes que em demanaven, que el PP, amb el terrorisme és com un porquet en el fang, gaudeix. Vaig dir que el PP movia M. A. Blanco per guanyar vots i afegisc ara que periòdicament, quan l’interesse continuarà traent ETA a passejar, una ETA que fa dècades que no existeix. El PP també fa servir el terrorisme per a criminalitzar tot nacionalisme que no siga el seu, l’espanyol.
Quan es parla dels assassinats i torturats pel franquisme, pels colpistes en la sublevació del 36, el PP demana que no es remoga el passat, no vol que es lleven condecoracions a torturadors, i el terrorisme infligit en gent que no pensa com ells, sembla que no existeix.
No, no vaig fer el minut de silenci ni per la forma ni pel fons. No acceptaré que menystinguen Guillem Agulló i quan vulguen, fer de comparsa de les seues iniciatives partidistes. No, no han d’haver-hi minuts de silenci políticament correctes, el que cal són accions perquè el diàleg, les urnes, els consensos… desterren les armes i les seues conseqüències. En eixes, segur que em troben.
