Aquest diumenge van culminar els congressos de Més-Compromís i Esquerra Republicana del País Valencià amb els resultats que tothom donava com a més probables: el de la continuïtat dels seus dirigents.
En l’antic Bloc Nacionalista Valencià s’ha imposat la candidatura de la continuista Amparo Piquer amb un 53% dels vots que té dues lectures. D’una banda, és evident que Piquer ha aconseguit una majoria folgada de suports de la militància per a continuar al capdavant del seu càrrec. De l’altra, les dues candidatures alternatives, que finalment no van confluir –un fet incomprensible que algun dia s’haurà d’explicar– sumaven per separat el 47% restant dels vots, fet que evidencia que el continuisme s’ha imposat per un marge estret, maquillat, en canvi, pel fet d’haver sumat més de la meitat dels vots.
La victòria de Piquer és la victòria d’un continuisme que ha conduït Més i el conjunt de Compromís cap a una desvalencianització visible en els pactes amb Sumar i en unes actituds a Madrid que sovint semblen més adreçades a protegir la cadira de Pedro Sánchez, que no a defensar els interessos dels valencians i de les valencianes. Els últims resultats electorals reflecteixen la pèrdua de votants d’una coalició valencianista afectada també, i és just dir-ho, per una persecució mediàtica i judicial sense precedents contra Mónica Oltra i per un context en què el bipartidisme espanyol torna a guanyar terreny al País Valencià.
Més enllà de la incomprensió, també, per la manca de vot telemàtic tant en el congrés de Més com en el d’ERPV, Piquer i el seu equip tenen ara l’oportunitat de reforçar un partit i una coalició en hores baixes, que es troba a l’oposició i que ha de corregir moltes coses si vol tornar a il·lusionar el seu electorat potencial, decebut amb la política lingüística impulsada des de Compromís o amb uns pactes electorals que no sempre han sigut explicats de manera convincent.
Quant a ERPV, és sabut que en aquest diari ens hem oposat frontalment a la tria de Josep Barberà com a president del partit novament degut a l’acusació de presumptes delictes contra la llibertat sexual que plana en contra d’ell en fase d’investigació penal pel jutjat. Entenem, i ho direm tantes vegades com siga necessari, que un partit feminista no pot permetre’s un president en aquestes condicions judicials i que, si aquesta situació es donara en una altra formació d’una ideologia adversària a la que es defensa des d’ERPV i des d’aquest mateix diari, el soroll seria ensordidor.
Per això hem reclamat coherència, ètica i honestedat, però la majoria dels militants d’ERPV –el partit tampoc no ha habilitat el vot telemàtic– no ho han entès de la mateixa manera i cal acceptar el resultat i esperar que el partit independentista rectifique algun dia i puga remuntar posicions i treballar per expandir arreu del País Valencià un missatge necessari: que sense sobirania l’únic que pot esperar el poble valencià és la desaparició.
