Els resultats electorals a Catalunya no es poden mirar des d’una perspectiva positiva. Els partits de la dreta i extrema dreta espanyola s’han vist clarament beneficiats en aquests comicis, i també ha obtingut la seua quota d’èxit l’extrema dreta independentista d’Aliança Catalana, que copia el relat mundial dels Trump, Bolsonaro i companyia per a criminalitzar els més febles i prometre solucions basades en la xenofòbia que no contribuiran a millorar res. L’únic partit que teòricament és d’esquerres o de centre progressista i que han obtingut un bon resultat és el que ha guanyat les eleccions, el PSC, que poc o res té a veure amb els socialistes catalans que en el seu dia van estar dirigits per Pasqual Maragall i bona part dels quals van apostar pel dret a decidir del poble català.
Aquest resultat deriva de diversos factors. Per descomptat, la judicatura, l’espionatge, la repressió i la manipulació mediàtica han fet el seu paper a l’hora de desgastar, sovint de manera burda i antidemocràtica, el projecte independentista i els seus digirents. Al seu torn, els líders polítics independentistes no han sabut defensar el seu full de ruta que el poble va votar l’1 d’octubre del 2017 i els últims anys s’han vist legitimitats, fonamentalment, per la repressió que han patit, però la política de l’enfrontament intern no ha servit per a il·lusionar els votants, sinó per apartar-los dels partits independentistes que no van dur endavant el projecte de crear la República Catalana, i que ara s’han quedat sense les majories independentistes al parlament de Catalunya.
Perquè de fet, el fracàs independentista en aquestes eleccions es basa, sobretot, en l’abstenció de bona part dels seus votants. El mateix va ocórrer ara fa un any amb la caiguda del Botànic, que va patir l’abstenció de part dels votants potencials d’esquerres, sobiranistes o nacionalistes –o les tres coses alhora– que van perdre la il·lusió en el projecte, i no es van sentir interpel·lats a l’hora de votar per un tercer Botànic.
Hi ha, per tant, lectures que aproximen, en part, la situació que s’està vivint a Catalunya amb la que es va començar a viure ara fa un any al País Valencià. Per descomptat, capgirar aquesta realitat és un objectiu factible si l’independentisme català, com l’esquerra valenciana, són capaços d’il·lusionar els seus votants amb projectes ambiciosos i decisius, sense ambigüitats ni distorsions.
En aquest sentit, és inexplicable i sorprenent que el síndic de Compromís, Joan Baldoví, copie l’argumentari de Ciutadans i de l’espanyolisme en general durant aquests anys i relacione els resultats de les eleccions catalanes amb la voluntat dels votants de «passar pàgina i començar a parlar dels problemes que afecten els ciutadans», com si la independència de Catalunya no fora el projecte polític de més ambició per millorar la vida del poble català, infrafinançat i espoliat fiscalment per l’estat espanyol, com també el poble valencià i el poble balear. És justament aquesta narrativa contradictòria, calcada a la que fa servir l’espanyolisme, la que desconcerta molts votants valencianistes que s’esperen veure representats per Compromís. Una coalició que a hores d’ara aposta pel projecte confederal espanyol de Sumar que, elecció rere elecció, va perdent votants i escons a l’Estat espanyol, al País Valencià, a Galícia, a Euskal Herria i a Catalunya.
