La compareixença de Carlos Mazón al Congrés espanyol era especialment esperada. Per primera vegada en un any, el president de la Generalitat, ara en funcions, hauria de contestar les preguntes incòmodes sense poder defugir-les o pactar-les. I realment el resultat no ha decebut.
Diputats com el socialista Alejandro Soler, els valencianistes Àgueda Micó i Alberto Ibáñez, el republicà Gabriel Rufián, l’abertzale Oskar Matute o la representant de Podemos Ione Belarra han acorralat una vegada i una altra Mazón sense que aquest haja donat el seu braç a tòrcer, mantenint la mentida fins a extrems absurds -el detall del jersei perquè “tenia fred” o el mòbil “oblidat” a la motxilla- o fins i tot perfectament comprovables, com que no s’havia sabut que hi havia morts fins a les cinc de la matinada.
Seguint el fil de la reflexió de Belarra, el que amaga Mazón és tan horrible que prefereix quedar com un mentider i un inútil, exposat a les càbales més surrealistes, abans que se sàpiga el que realment estava fent.
Si Mazón no haguera ja dimitit el passat 9 de novembre resulta obvi que ho hauria hagut de fer aquest dilluns només eixir per la porta del Congrés. Aquest enrocament en la mentida, els canvis de versions i les contradiccions són inassumibles per a qualsevol càrrec públic. També s’entén que s’aferre al seu càrrec de diputat. Una sessió com aquesta, però davant d’un jutge, no seria demolidora per a la seua carrera política, ho seria, probablement, per al seu manteniment fora de la presó, amb un resultat negligent de 229 morts i 2 desapareguts, responsabilitat en les emergències i la protecció civil d’un Consell que encara presideix (en funcions) amb total suport de Vox, en part també responsable del desastre previ, com la desaparició de la UVE.
I potser també en aquest interés de Mazón en allargar la legislatura es pot entendre el suport que ha rebut per part de Vox. En aquesta compareixeça, i molt per damunt del mateix PP, el principal suport al president valencià en funcions ha estat l’extrema dreta en la persona del diputat Ignacio Gil Lázaro. I és que per a Vox, com més por tinga el PP a les eleccions anticipades més pot apujar el preu del seu suport a la investidura de Juanfran Pérez Llorca. Si uns resultats adversos ja són una motivació forta, un Mazón pressionat per no perdre l’aforament pot ser un bon complement.
A més de recordar la deixadesa de funcions del Consell en ple aquell 29 d’octubre -de Susana Camarero abandonant les residències, José Antonio Rovira desentenent-se de les escoles, de Martínez Mus de les carreteres i el metro…-, caldrà també recordar una vegada i una altra la complicitat directa de Vox en el fet que aquesta vergonya i aquesta indignitat estiga enquistada encara un any després.
