Tot i que els últims anys s’han anat desprestigiant les biografies lligades eternament a la política, hi ha qui ha passat desapercebut en aquest sentit. És el cas de Macarena Montesinos, cap de llista pel Partit Popular a la demarcació d’Alacant el passat 23 de juliol i qui pot presumir d’haver sobreviscut, amb excepcions molt puntuals, a totes les guerres fratricides del PP.
Neta de l’alcalde franquista d’Alacant (1946-1949) Manuel Montesinos y Gómiz, filla al seu torn del fundador d’Aliança Popular Juan Antonio Montesinos García –qui va ser vicepresident del partit comandat per Manuel Fraga, diputat al Congrés i a Les Corts–, i fins i tot rebesneta de Manuel Gómiz, alcalde conservador d’Alacant entre 1890 i 1893, Macarena Montesinos, que va nàixer a Alacant el 1961, ha ocupat tots els càrrecs possibles que combinen l’ostentació i la discreció dins de la política, ofici del qual ha pogut viure sense la incòmoda transcendència que genera figurar en un executiu.
Així, Montesinos, present en el PP des de la seua fundació a finals dels huitanta, va ser regidora de l’Ajuntament d’Alacant entre 1991 i 1995, quan els socialistes governaven a la ciutat. Després seria diputada a les Corts Valencianes entre 1995 i 2004, durant l’època zaplanista, sense arribar a accedir a cap Conselleria, tot i que en aquells anys Las Provincias la va elegir com la millor parlamentària a Les Corts. El 2004 faria el salt al Congrés dels Diputats. Eren les primeres eleccions en què Mariano Rajoy es presentava com a candidat del PP, i Montesinos va accedir a la cambra baixa espanyola per no tornar a anar-se’n mai més, llevat de dos parèntesis.
Dos parèntesis que van ser consecutius: el de l’onzena legislatura, fallida, atès que va ser la que va acabar en repetició electoral després que PSOE i Podem no aconseguiren pactar malgrat l’avantatge que les urnes els havien atorgat durant les eleccions de desembre del 2015; i el de la dotzena legislatura, la que va tindre Rajoy com a president gràcies a l’abstenció de quinze diputats socialistes i que va culminar amb la investidura de Pedro Sánchez després de la moció de censura al juny del 2018.
En aquell moment les batalles entre el sector pròxim a Francisco Camps i l’identificat amb Eduardo Zaplana, especialment transcendents a la demarcació d’Alacant, van impedir que Macarena Montesinos accedira a les llistes del PP al Congrés per obstinació de José Ciscar, l’home fort de Camps a la circumscripció meridional en aquell moment, qui veia en Montesinos una imposició del zaplanisme, sector que garantia la seua presència en bona part refugiant-se en Ciutadans. La nova secretària general del PP al Congrés mai no va fer aquest pas, i en bona part va impedir que Carlos Mazón ho fera.
La sintonia amb Mazón
A les eleccions estatals d’abril del 2019, convocades per Pedro Sánchez, zaplanistes i campsistes van acordar situar César Sánchez, president de la Diputació d’Alacant com a cap de llista al Congrés i Macarena Montesinos com a segona, assegurant-se tots dos l’accés a la cambra baixa. Poca gent sospitava en aquell moment que Sánchez, un altre dels fidels a Camps a la demarcació d’Alacant, seria desbancat de la institució provincial a favor de Carlos Mazón, qui s’havia entès amb Teodoro García Egea, el segon del PP de Pablo Casado, per a iniciar una maniobra que convertiria l’aleshores president de la Cambra de Comerç d’Alacant en el referent del PP valencià i futur candidat a presidir la Generalitat.
Aquella operació es va poder fer gràcies, en bona part, al treball previ de Macarena Montesinos. Va ser ella, fonamentalment, qui va impedir que Mazón se sumara a la llarga llista de zaplanistes alacantins que s’incorporarien a Ciutadans. Mazón havia sigut temptat, al gener del 2019, amb l’encapçalament de la candidatura a l’alcaldia d’Alacant amb Cs en el millor moment del partit taronja, quan Albert Rivera semblava estar en condicions de disputar l’hegemonia del centredreta espanyol al PP. No debades, cal recordar que a les eleccions espanyoles del 28 d’abril del 2019, el PP va superar Cs només per nou escons i per 220.000 vots al conjunt de l’Estat. Al País Valencià, en aquells comicis, la diferència va ser ínfima: 16.000 vots a favor del PP. A la demarcació d’Alacant la cosa va anar d’un pèl: 1.500 vots. I a la ciutat d’Alacant, en aquelles eleccions estatals, Cs va superar el PP per 4.600 vots.
La decisió no va poder ser més encertada per a Mazón, que esdevindria president de la Diputació d’Alacant després de les eleccions de maig del 2019 i lideraria la principal institució que el PP va tindre durant l’anterior legislatura per fer oposició al Consell. En aquell moment Mazón, en sintonia amb la direcció estatal del partit, va intentar col·locar Montesinos com a candidata a l’alcaldia d’Alacant el 2019 en detriment de Luis Barcala, alcalde des del 2018, per a obrir una guerra entre tots dos –reviscolades del zaplanisme i del campsisme, novament– que encara es fa notar en els cercles íntims del partit a nivell local. Barcala va poder mantindre la candidatura, i per tant l’alcaldia, gràcies a la connivència amb Isabel Bonig, que encara liderava el PP valencià. Mazón hi va anar com a número dos, i s’assegurava així la seua candidatura a presidir la Diputació. Més tard, durant aquell mateix mandat, el PP estatal mouria fils per apartar Isabel Bonig i col·locar Mazón al capdavant del partit per a preparar-lo com a candidat a la Generalitat.
Sortosament per a Mazón, aquell moviment s’havia consolidat quan al 2022, la presidenta madrilenya Isabel Díaz Ayuso va fer expulsar Pablo Casado i el seu equip de la direcció estatal del PP per col·locar Alberto Núñez Feijóo. El líder del PP valencià va defensar Casado –li devia el seu vertiginós ascens polític– en primer terme per després anar reculant i, amb un pragmatisme imprescindible, acceptar un relleu al partit per mirar de sobreviure com a dirigent del PP al País Valencià. Ho va aconseguir, afavorit pel fet que la seua formació, a només un any de les eleccions autonòmiques, no disposava d’una alternativa clara al lideratge de Mazón, que guanyaria les eleccions del 2023.
Malgrat aquesta victòria, no tot juga a favor de Mazón a dins del PP. Des de la seu estatal de Gènova, a Madrid, se l’ha assenyalat com un dels responsables –o, millor dit, com el principal responsable– de la victòria insuficient de PP i Vox el 23 de juliol després que el president valencià formara govern un mes abans d’aquells comicis exhibint una enorme sintonia amb Vox i nomenant vicepresident i conseller de Cultura el torero Vicente Barrera, de qui es van fer virals missatges seus en xarxes socials bastant compromesos, com ara l’enquesta en què proposava quatre possibles noms per al seu cavall, entre els quals hi havia el de Caudillo i el de Duce.
Aquesta sensació del PP estatal, que ha transcendit i s’ha confirmat a través de diversos mitjans, troba ara una certa compensació amb l’arribada de Montesinos com a secretària general del PP al Congrés dels Diputats. Un nomenament que, directament o indirecta, protegeix Mazón i el consolida dins l’organigrama estatal del PP. Mazón ha col·locat una peça pròpia dins d’aquest engranatge.
