-Aquest diumenge es commemora el 49è aniversari de l’assassinat de Teófilo del Valle a Elda (Vinalopó Mitjà). Han organitzat una marxa de record i reivindicació.
-N’hem dit «marxa cívica» i l’hem convocada a les 12 del migdia del diumenge 23 de febrer al punt exacte en què un policia va matar Teófilo del Valle, al carrer de Sant Roc, després de disparar-li sis vegades per l’esquena. Farem un recorregut pels carrers d’Elda fins arribar a la plaça Teófilo del Valle, on farem un homenatge a la seua memòria i reivindicarem la justícia pendent.
-La família ha presentat una querella als tribunals.
-Sí, ha sigut admesa a tràmit. La marxa servirà també per donar suport a aquesta querella i per a recuperar el sentit d’aquelles lluites que es van plantejar durant el franquisme i per les quals va morir Teófilo. Cal que la societat civil estiga disposada a defensar les llibertats que tant va costar d’aconseguir.
-En canvi, els precedents no permeten l’optimisme de cara al fet que prospere la querella.
-La justícia espanyola, en aquests casos, sempre respon amb el mateix: són delictes que van prescriure i que hi va haver una Llei d’Amnistia el 1977. Tot això xoca amb els principis del dret internacional, amb els considerats com casos de crims de lesa humanitat. No oblidem que durant la Transició, entre 1976 i 1978, la policia va matar més de 130 persones en manifestacions. Era una pràctica recurrent, constant. Intentar aniquilar i atemorir una població de manera sistemàtica i generalitzada són crims de lesa humanitat. El dret internacional interpreta que aquests delictes ni prescriuen ni són amnistiables. Això va permetre, per exemple, la detenció de Pinochet. Hi ha hagut molts casos en què la justícia internacional s’ha aplicat, però la justícia espanyola no és favorable. De totes maneres, la querella que va presentar el germà de Teófilo a l’abril del 2024 va ser admesa a tràmit per la jutgessa del jutjat d’Elda. Sabem que s’han fet diligències per a identificar les persones contra les quals s’ha presentat la querella. S’han buscat les dades fiscals i identificatives i estem a l’espera que el jutjat cite a declarar José Antonio del Valle, germà de Teófilo, qui va presentar la querella. Veurem. Hi ha altres casos similars que un jutge ha admès a tràmit però després sempre troben excuses per no fins al final. Sempre troben alguna excusa per a paralitzar el procés.
-Per qui no conega Teófilo del Valle, qui va ser?
-Era un jove treballador que tenia 20 anys el 1976. Era un jove rebel, aspirava a una llibertat que el franquisme negava, tot i que no estava involucrat en cap moviment polític o sindical. La seua vida es va creuar amb la dels milers de treballadors del calcer que aquells dies lluitaven per un conveni laboral i el volien negociar. Tot allò va coincidir amb la desgràcia que la repressió d’un règim va acabar amb la seua vida. Ell no era un heroi, un revolucionari o un activista, senzillament estava allà i ha acabat sent el símbol d’aquelles lluites.
-Com serà la marxa?
-Volem que la marxa siga festiva, alegre. Hem fet una col·lecta arreplegant suports econòmics de diverses associacions que donen suport a la marxa i s’ha aconseguit, amb això, incorporar la banda de l’Associació Musical San Antón, d’Elda, que ens acompanyarà amb la dolçaina i el tabalet perquè la marxa també tinga un sentit d’alegria i de creure en la justícia. Cal fer aquestes coses amb il·lusió.
-Finalment, com ha evolucionat la memòria de Teófilo del Valle a Elda? El coneixement de la seua figura està més estès que fa uns anys?
-Sí, sens dubte. El documental que vam fer va jugar un paper molt important en aquest sentit. També la investigació prèvia que vam fer. El documental ha tingut una difusió important, tant en aquestes comarques com en tot Espanya. Ha sigut seleccionat en diferents festivals. Cal recordar que la mort de Teófilo del Valle va ser la primera d’aquestes característiques després de la mort de Franco i la primera amb Juan Carlos I com a cap d’Estat. Per això, és suficientment important com perquè siga recordat en la història d’aquest país. Ha de ser recordat. Ara ja està ocupant el lloc que li correspon en l’imaginari col·lectiu. Cal reivindicar aquests referents, recuperar els fets històrics i fer justícia, que encara és una causa pendent.
