El debat sobre les inequitats del sistema de finançament de les autonomies a l’estat espanyol ha tornat a l’actualitat després que ERC haja reclamat «finançament singular» per a Catalunya en les negociacions per a pactar un govern a la Generalitat. El gruix de l’artilleria mediàtica i política de Madrid ha saltat de nou amb l’argument de la «insolidaritat catalana» i s’ha assenyalat de nou l’excepcionalitat basca –model al qual, en principi, aspirarien els republicans.
Mentrestant, des del País Valencià també s’ha recordat la urgència de canviar un model de finançament que provoca que aquest siga l’únic territori amb dèficit fiscal malgrat trobar-se per sota de la mitjana del PIB per càpita estatal. De fet, no són poques les veus que vinculen aquest empobriment amb el que es defineix com un «espoli fiscal», i que seria un dels motius pels quals el País Valencià es trobava, fa 40 anys, per sobre la mitjana de riquesa i ara es troba per sota.
Però hi ha un altre «finançament singular» que, de nou, ha tornat a quedar fora del focus informatiu i que no és qüestionat de forma recurrent des dels grans mitjans: Madrid.
La capital espanyola fa dècades que creix per sobre de la mitjana estatal i concentra cada volta més proporció del PIB. De fet, fa cinc anys va superar per primera volta Catalunya com a autonomia més rica a pesar de tenir menys població.
Des dels mitjans i acadèmics madrilenys es dona per fet que açò és gràcies al «dinamisme» de la societat madrilenya i a una política econòmica plenament ultraliberal, amb rebaixes d’impostos constants i facilitats a les grans empreses. També s’argüeix que Madrid no sols és un contribuïdor net en el sistema, sinó que és qui més aporta. En un estudi recent de Fedea –think tank de la gran banca- s’arriba a assegurar que fins al 60% dels fons de redistribució territorial de l’estat els aporta Madrid.
«Efecte capitalitat»
Aquests estudis mai tenen en compte factors com «l’efecte capitalitat» o el grau d’execució real de les inversions, perquè una cosa és pressupostar i una altra molt diferent gastar efectivament aquests diners. El grau d’execució de les inversions de l’estat al País Valencià el 2022 va ser del 83,8%, mentre que a Madrid va arribar al 179%.
Però el que els economistes consideren més important –i més en un estat tan centralitzat com l’espanyol, on encara hi ha tràmits i oposicions que cal fer presencialment a Madrid- és «l’efecte capitalitat». Aquest té moltes conseqüències, com el fet que les grans empreses tendisquen a ubicar les seus a prop dels organismes reguladors –tots a Madrid- però n’hi ha que tenen efecte en el balanç fiscal directe.
Al voltant -la xifra varia un poc cada exercici- del 27% de la despesa dels Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) està catalogada com a «no territorialitzable». Així és, que aquests diners no es computen a un territori concret, sinó que es distribueixen proporcionalment a la població. Aquestes partides inclouen des de la casa Reial a l’Exèrcit, passant pel manteniment de les institucions de l’estat –ministeris, tribunals i tot tipus d’organismes públics- a més d’entitats considerades «nacionals» com poden ser grans museus, biblioteques, etc.
Així doncs, a l’hora de calcular quin territori rep més inversió, aquest 27% dels PGE es reparteix segons població, atorgant una proporció similar –un 10%- a Madrid i al País Valencià. La gran majoria d’aquestes institucions, però, es troben físicament a Madrid, i el gruix de la seua despesa –sous, contractes amb proveïdors, licitacions, etc.- es fa a Madrid.
El pes d’aquesta inversió fixa i sostinguda en el temps és enorme en el desenvolupament econòmic i és quantificable econòmicament. Un estudi de l’Observatori d’Informació Econòmico-Fiscal de l’Autoritat Fiscal (Airef) assenyala com en realitat Madrid acaba sent beneficiari del sistema en 3.128 milions d’euros. Amb una inversió positiva per habitant de 166 euros. A l’altra banda de la balança trobem el País Valencià, amb un dèficit de 2.777 milions, que suposen 185 euros per habitant.
De fet, aquest hiperfinançament és el que hauria permès als governs regionals de les darrreres dècades –des d’Esperanza Aguirre a Isabel Díaz Ayuso- efectuar constants rebaixes d’impostos sense por a perdre recursos i competitivitat, cosa que converteix la capital espanyola, no només en una aspiradora de recursos públics, sinó també en una sort de «paradís fiscal» dins de l’Estat.
