Al País Valencià, l’esquerra del PSOE s’ha dividit, des de la Transició, en dos espais sociològicament molt diferenciats, encara que ideològicament coincideixen en un 90%, [la xifra és aproximada] tant en programes electorals com en votacions parlamentàries.
El primer –que podríem anomenar republicà- és el fil roig que comunica el Partit Comunista del País Valencià, amb Esquerra Unida i finalment Unides Podem. El segon –el valencianista- ha estat representat per la Unitat del Poble Valencià primer, després el Bloc i ara Compromís. Tots dos espais han patit les seues vicissituds, les seues crisis i els seus moments més bons i roïns, però sempre han existit. I han coexistit amb relacions més o menys cordials –també, més o menys segons les èpoques- però sempre en paral·lel. I és que, malgrat les similituds ideològiques, les transferències de quadres i l’àmplia frontera electoral –o potser precisament per açò darrer-, els intents d’anar junts i sumar [sí, la paraula està triada expressament] sempre han acabat mal. Acabat, més que començat.
Tant els intents del 1987 com el 2007 tindrien resultats més aviat modestos i, a més van sobreviure poc temps a les eleccions, amb sonades escissions i retrets mutus. El tercer intent, la coalició A la Valenciana al Congrés espanyol l’any 2016 va eixir millor, amb uns resultats espectaculars, amb un 25% dels vots, segona força política i nou diputats. De nou, però, tampoc sobreviuria a la creació dels grups parlamentaris.
Ara, Compromís – Sumar suposa un nou intent en aquest sentit. Amb menys expectatives que el 2015 i una creixent resistència per certs sectors de Compromís, fins diumenge no sabrem quin és el resultat. Però en aquesta ocasió hi ha elements nous que pot fer que tot vaja diferent.
El primer i més substancial ve del 28 de maig. Aquell dia, i per primera volta des del 1979, un dels dos espais – el republicà- quedava liquidat institucionalment. No només quedava fora de les Corts –i molt lluny d’entrar-, sinó també de la majoria de grans ajuntaments. La que ha estat la pota principal de l’espai els darrers anys, Podem, està pràcticament desarticulat. Debilitat per purgues internes, sense base territorial, marginat dins de Sumar i ara sense direcció. Està per veure com, i fins i tot si, sobreviurà. Esquerra Unida ha aguantat millor el colp, gràcies a nuclis locals amb tradició militant i certa representació municipal. A més, és clar, de la seua influència en Sumar.
A l’altra banda, Compromís, tot i la pèrdua de vots i diputats, a més dels governs, ha aguantat amb uns resultats prou dignes i es pot dir que compta amb un espai electoral consolidat. O almenys tot el consolidat que es pot estar en aquests temps líquids.
Reconfiguració de l’espai
Passe el que passe el 23 de juliol, la forma en com l’espai a l’esquerra del PSOE afronte les pròximes eleccions valencianes del 2027 serà molt diferent. Naturalment, falten quatre anys i poden passar moltes coses, però l’experiència de Compromís – Sumar deixa una sola papereta a l’esquerra del PSOE, acaba amb el vot dual –votar valencianista a les valencianes i republicà a les espanyoles- i, a més, acosta a quadres del sector republicà al valencianisme. La recuperació de persones que havien quedat relegades, com Ignacio Blanco o Carlos Navarro, pot contribuir a que aquesta confluència es vaja cuinant.
Queda per veure com aquest espai ressorgirà després del xoc del 28M i també qui ix victoriós de les nombroses batalles internes que es preparen. «Hi ha sectors d’Esquerra Unida que no veurien amb mals ulls una major col·laboració amb Compromís, siga amb la fórmula que siga –explica un històric militant- però abans hi haurà moltes hòsties». També caldrà veure amb quina generositat afronta Compromís la seua nova responsabilitat i si la coalició manté l’estabilitat una volta perdut el govern.
«Per a molta gent castellanoparlant, que se sent nacionalment espanyola els costarà molt votar a Compromís, és més fàcil que vagen al PSOE», alerta un reconegut militant de l’espai republicà de Castelló. L’experiència de ‘A la valenciana’ no diu això, però ha plogut molt des del 2015 i caldrà veure que passa el 23J. Els resultats del diumenge influiran molt en els debats.
Però en tot cas, comença a albirar-se un camí cap a una única força electoral que unisca l’esquerra valencianista amb la republicana històricament dividides –i no una simple coalició feta a última hora i amb les presses. Una oportunitat per consolidar un espai polític capaç de ser competitiu amb el PSOE i, qui sap, si canviar definitivament el panorama del bipartidisme.
