La setmana passada el president valencià, Carlos Mazón, va visitar Catalunya per segona vegada des que va ser investit. I, fidel al seu costum, la seua manca de sentit institucional el va fer no reunir-se amb Salvador Illa, el seu homòleg català. Anteriorment va decidir no trucar a Pere Aragonès, l’aleshores president, contra qui s’encarrega de malparlar cada vegada que pot pel simple fet d’haver-se referit tradicionalment als Països Catalans.
Aquesta excusa no li val contra el president Illa, que no és precisament conegut per defensar postulats contraris a l’espanyolisme, però al president Mazón li és igual. Va decidir fer una xerrada al Círculo Ecuestre, una de les entitats més elitistes de Barcelona i que representa, per cert, una minoria molt selecta i bastant allunyada de la majoria social i electoral catalana. En pocs llocs de Catalunya Mazón rebrà una acollida tan càlida, i és això el que el fa sotmetre’s a un auditori català predisposat a aplaudir-lo.
Però Mazón, curiosament, cada vegada que va a Catalunya s’encarrega de reivindicar allò que al País Valencià no té tant de costum de reivindicar. Parlem, en aquest sentit, de la connexió ferroviària amb el Principat, fonamental en tant que el País Valencià i Catalunya són socis econòmics de màxim nivell i reivindiquen, des de fa dècades, una vertebració territorial que encara està sent ignorada des del centralisme i colonialisme madrileny.
El president Mazón, a més, desprèn cert catalanisme quan emet aquests missatges des del Principat i s’atreveix a parlar de «germanor» o fins i tot de «Països Valencians». Com a bon coneixedor dels cercles de poder –ell en forma part des de sempre, li ve de família–, el president valencià sap dir allò que el seu públic vol escoltar, i no és estrany que pronuncie més paraules en català quan visita Barcelona que quan fa qualsevol mena d’intervenció al sud del Sénia.
Però la responsabilitat d’un president va molt més enllà de caure bé a un públic determinat. Un president que vol deixar empremta i un llegat palpable ha de mirar els problemes de front, no posar-se de perfil. Si Mazón reivindica una vertebració territorial entre Catalunya i el País Valencià donant la raó als empresaris, Mazón ha de dir, negre sobre blanc, que aquesta connectivitat no existeix perquè els diferents governs espanyols que hi ha hagut durant les últimes dècades no han volgut habilitar-la. Tampoc els governs que han estat en mans del seu partit, el PP, que per cert no ha sabut exercir força suficient des del País Valencià per forçar canvis en aquest àmbit amb José María Aznar o amb Mariano Rajoy a la Moncloa.
Com que la responsabilitat d’un president va molt més enllà de dir allò que el seu públic vol sentir, fora bo que Mazón fera cas dels empresaris i explorara el famós «finançament singular» català, encara no concretat, com una oportunitat per a millorar el finançament valencià i frenar l’espoli fiscal del nostre país i no fer d’aquest possible nou model només una arma llancívola i electoral –i, sobretot, molt previsible i molt oportunista– contra Pedro Sánchez. És això últim, exactament, el que li exigeixen des del seu partit i el president Mazón, fins ara, ha demostrat que no pensa en els valencians, sinó en les directrius d’una formació que mai no ha defensat els interessos del poble valencià.
Mazón té l’oportunitat de canviar aquesta dinàmica, però és evident que no en té la voluntat. Amb l’intent de recuperar la Copa de l’Amèrica per a València ciutat ja està tot dit per part seua. El president valencià té el dret de fer aquesta aposta anacrònica i ruïnosa i abandonar les batalles que interpel·len un càrrec com el seu, però és indispensable assenyalar el seu modus operandi i deixar clar que amb ell els valencians continuarem a la cua d’un Estat que actua en contra dels interessos del nostre poble. Per molts viatges que faça a Barcelona per clamar pel Corredor Mediterrani els fets fan visible una realitat, i és que el president Mazón no està al costat del seu país, ni tan sols amb els empresaris del seu país. Està, senzillament, al servei del seu partit i de la idea d’Espanya que defensa el PP. Una idea que, com s’ha demostrat, no afavoreix ni de bon tros els valencians, sinó que els perjudica completament.
