“No és l’espècie més forta la que sobreviu, ni la més intel·ligent, sinó la que millor s’adapta al canvi”. Esta frase que mai va escriure Charles Darwin, sinó que va ser pronunciada per Leon C. Megginson, l’any 1963 en una conferència on resumia el pensament de Darwin, crec que pot ser d’aplicació també al mercat polític.
Fem ara l’exercici d’equiparar els partits polítics, els electors, i tots els diferents actors a les distintes espècies, i preguntem-nos per quina raó unes idees i els partits que les representen, tenen més èxit que altres. Potser també és per la seua capacitat d’adaptació al canvi.
Perquè la societat està en permanent trànsit, de vegades evoluciona, altres involuciona, però sempre està en moviment. Un moviment que és el resultat de canvis culturals, econòmics, mediambientals, socials… Canvis que poden ser, o no, provocats voluntàriament. Però això no canvia el resultat, no canvia la realitat.
El problema ve a l’hora de determinar allò que és la realitat. Filòsofs com Aristòtil o Popper mantenien que hi havia una realitat única, independent de nosaltres i de la nostra percepció. Nietzsche, en canvi, mantenia que la realitat està filtrada pel llenguatge, la cultura i la percepció. I també en això jo estic amb Nietzsche.
Si hi ha una munió creixent de gent que creu que hi ha un risc real que casa seua siga ocupada il·legalment si baixa a comprar el pa, o que l’acomiadaran perquè ha arribat al barri un peruà que acceptarà un salari menor, o si té la convicció que si no es planta quan la seua neta tinga tretze anys l’obligaran a anar velada a l’institut, poc importa si s’ho creu perquè ho han dit Ana Rosa, Susanna Griso i Nacho Abad, o perquè ho demostren les estadístiques més rigoroses i creïbles. El cas és que ho creuen, i si viuen tot això com un problema, busquen qui els oferisca una solució.
Solució, no ens enganyem, que també és una qüestió de percepció. És possible que no tinga cap experiència que la demostre útil, que siga una autèntica bestiesa, però si és l’única solució que s’ofereix, la gent la compra. «Es el mercado, amigo».
El venedor (ideologia, partit polític…) estudia el mercat, i quan troba demanda, fa la seua oferta. S’adapta al mercat. No necessita ser el partit més fort, ni el candidat més intel·ligent, en té prou amb ser el que millor s’adapta al canvi. I crec que és el cas de VOX. Ni són el partit més fort, ni Abascal és (el més) intel·ligent, però estan sabent llegir el moment polític i social. I totes li ponen.
I l’esquerra actual sembla un ornitorrinc. Mamífer sense mames, bec d’ànec, cua de castor, potes de llúdria, ovípar, nocturn… Inusual estrany. Tant és així, que quan els primers exemplars van arribar a Europa, molts científics pensaven que era un frau. Que havien cosit remostrons de diferents espècies per tal de fer passar bou per bèstia grossa. L’ornitorrinc és una pausa en l’evolució de les espècies, o exemple d’evolucionat de manera relativament estable, sense grans canvis estructurals al llarg dels segles. L’esquerra actual també m’ho sembla de vegades. Comunitarista, feta de retalls i idees soltes. Totes útils segurament, necessàries indubtablement, però formant un cos poc operatiu i molt discretament atractiu.
Esta definició de l’esquerra actual no sé si molestarà més als biòlegs o als politòlegs, però a qui hauria de molestar sobretot és als electors que hi veuen una espècie poc adaptada a les preocupacions reals de la gent. Sovint perquè han decidit inhibir-se de moltes d’elles, perquè diuen que els ornitorrincs no parlen d’eixes coses.
