Bob Dylan ens cantava allà per l’any 1964 -amb els vint-i-cinc anys de la pau franquista- allò que els temps estaven canviant. Seixanta-un anys després, aquell canvi que portà aires renovats de llibertat, anunciant el maig francés, ha esdevingut a hores d’ara en un retrocés sense precedents que recorre el món. Des del Brasil de Bolsonaro als Estats Units de Trump, passant per la França de Marine Le Pen o l’Hongria d’Orbán, l’extrema dreta està guanyant unes posicions i una presència al debat públic que no es coneixia a Europa des dels anys trenta. Si llavors eren la premsa i la ràdio els espais on es confrontaven les idees, hui són les xarxes socials les que fan aplegar el missatge desestabilitzador de la ultradreta, dirigit quirúrgicament a les noves generacions que, cada volta en un percentatge més elevat, s’informen a través d’aquestes i cauen en els paranys que els han preparat.
Les tàctiques que utilitzen aquests partits totalitaris arreu del món són molt paregudes. Joseph Overton va teoritzar a principis dels 2000 que en les societats hi ha conceptes que són “acceptables” d’un punt de vista polític i altres que es consideren inadmissibles i, per tant, queden fora del debat públic. Al llarg de la història aquesta denominada “finestra d’Overton” inclouria conceptes admissibles en unes èpoques que esdevindrien inadmissibles per a generacions posteriors. Al segle XVIII l’esclavitud era una pràctica moralment admissible, mentre que al segle XX és una vulneració inadmissible dels drets humans.
L’habilitat de l’extrema dreta consisteix en el fet que ha mogut els marges d’aquesta finestra posant en el centre del debat públic temes sobre els quals hi havia un consens previ, obrint de nou qüestions que es donaven per tancades. D’aquesta manera, la igualtat de sexes, la violència masclista o la immigració són alguns dels cavalls de Troia a través dels quals els reaccionaris arreu del món estan fent trontollar consensos que s’havien assolit en la segona meitat del segle XX. I estan obtenint un èxit imparable, enfront d’una posició de les forces progressistes tèbia i feble en la resposta.
A l’estat espanyol, Vox és el partit que millors resultats està obtenint d’aquesta forma de fer política, introduint de manera sistemàtica debats ja superats i fent admetre de facto a la resta de partits la possibilitat que encara hi ha marge per a la discussió. Vox ha tingut l’habilitat indiscutible de col·locar en el discurs i l’agenda política els temes que més rèdits polítics poden donar-los.
Des de 2004 i amb la Llei Integral contra la Violència de Gènere, hi existia un ampli consens social i polític sobre la necessitat d’establir unes polítiques ad hoc encaminades a la protecció de les dones. En aquest escenari i amb un estudiat canvi semàntic –substituir violència de gènere o violència masclista per violència intrafamiliar–, han posat potes amunt tots els consensos als quals havien aplegat els grups polítics no sense pocs esforços.
Els altres dos dimonis de l’extrema dreta són la memòria històrica i la immigració.
Al País Valencià i amb la mal denominada Llei de Concòrdia –alguns articles de la qual estan recorreguts en el Tribunal Constitucional– han volgut blanquejar el franquisme i vilipendiar la memòria de les persones assassinades per la dictadura.
Per altra banda, les polítiques que promouen sobre la immigració no estan molt llunyanes de les lleis de Nuremberg o de Jim Crow.
Arrodonint els quatre genets d’aquest particular Apocalipsi de l’extrema dreta, ens trobem amb l’última -per ara- de les seues obsessions: la llengua. Tot i que amb la consulta sobre el valencià a l’escola de l’inefable conseller Rovira va eixir-los el tret per la culata, la ultradreta no pararà de posar entrebancs i tractar de fer retrocedir la situació de la llengua als temps anteriors a la Llei d’ús i ensenyament del valencià.
Identificar aquestes noves trinxeres que cal defensar a cara de gos ens ajudarà a no perdre la brúixola. Peu en paret.
