Aragó manté molts i intensos llaços amb el País Valencià. Començant pels més de 200 quilòmetres de frontera comuna, la llengua compartida amb la Franja de Ponent, les relacions econòmiques, turístiques i familiars, i fins i tot una història comuna que es remunta a la repoblació de l’època de Jaume I, protagonitzada en bona part per aragonesos vinguts a les comarques valencianes de l’interior. Per això, i per tindre un mapa polític semblant, és important aturar-nos a estudiar els resultats electorals autonòmics d’aquest diumenge, 8 de febrer, i també intentar extreure lliçons perquè el 2027 la sorpresa siga menor i, en el millor dels casos, potser avançar-nos a un canvi en la mala direcció i mirar d’evitar-lo.
La primera reflexió té a veure amb la feblesa del Partit Popular enfront de la crescuda de l’extrema dreta de Vox, empentada per un corrent global que tothom sap qui engreixa. Malgrat que si un partit convoca eleccions anticipades sense necessitat és perquè calcula que guanyarà vots i representants, la llista presidida per Jorge Azcón, del PP, n’ha perdut. No és només que se li complica encara més la governabilitat respecte del punt on era, sinó que marca una tendència en què el PP va de baixada mentre l’extrema dreta de Vox se li menja cada volta més terreny electoral. Un escenari polític cada volta més complicat per al PP, que genera la pregunta obligada sobre quant de temps continuarà sent el partit líder de la dreta espanyola, i si pot haver-hi un govern estatal (o autonòmic o municipal), de Vox amb el suport del PP.
En aquest sentit, cal reconèixer que el PP valencià ha estat molt més intel·ligent en negar-se a convocar eleccions, de moment, tot i la dimissió de Carlos Mazón i el desgast provocat per la gestió de la dana del 29 d’octubre del 2024. Si han de ser sobrepassats per Vox, ho seran, però com a mínim no contribuiran a accelerar el moment i, per ara, malgrat haver fet enormes concessions a l’extrema dreta, mantenen la ficció de ser la primera força política valenciana.
La segona reflexió. Ací, el terme “ficció” no és gratuït. Ja són diverses les enquestes que assenyalen que Vox no només creixerà, i molt, sinó que podria superar el PP al País Valencià i, fins i tot convertir-se en primera força política. L’extrema dreta, per ara, continua beneficiant-se del seu paper d’enfant terrible de la política espanyola, mentre es manté al marge de les responsabilitats de govern i és ben tractada pels grans mitjans de comunicació. De fet, les seues irresponsabilitats -a escala local, el suport a Mazón i l’eliminació de l’UVE, i a escala global, el suport a Trump- no li passen factura. Serà el País Valencià el 2027 la primera comunitat autònoma de l’Estat presidida i governada per Vox amb el suport del PP?
No podem oblidar -com ens han recordat els darrers dies la desclassificació de tres milions de documents dels anomenats “arxius Epstein”, que el fenomen mundial de l’extrema dreta no és espontani ni respon als reptes contemporanis, sinó que està construït i alimentat per forces molt poderoses que estan obstinades a destruir la democràcia com a eixida a la crisi actual del capitalisme. Però, malgrat que ser conscients d’aquesta realitat és important, això per si sol no la canviarà màgicament, i ací cal veure quin és el paper de l’esquerra.
La CHA i Compromís
La tercera reflexió. Després de l’extrema dreta, els grans guanyadors de les eleccions aragoneses són la Chunta Aragonesista, una opció d’estricta obediència aragonesa. Aquesta força aragonesista i d’esquerra ha doblat en representació, aconseguint el seu segon millor registre històric i convertint-se en la força motriu de tot l’espai a l’esquerra del PSOE. I ho ha aconseguit malgrat la fragmentació d’aquest espai amb diverses opcions estatals. L’èxit de la Chunta es deu en grau considerable al seu arrelament al territori i a una barreja interessant que combina, d’una banda, la seua fidelitat als seus principis històrics i, de l’altra, una renovació dels lideratges que ha permés a la formació connectar amb la gent jove.
L’exemple de la Chunta és interessant especialment per a Compromís, que ha participat en la campanya donant-li suport. A més, totes dues formacions formen part de l’Acord del Túria. De fet, els valencianistes es troben en una situació molt millor, d’entrada, que els aragonesistes i, per tant, amb més opcions d’emular o fins i tot superar el seu èxit.
Per un costat, el punt de partida de Compromís -la seua representació, tant a Les Corts com en l’àmbit municipal i en les tres Diputacions- és molt més forta que la Chunta. Després, la resta d’alternatives a l’esquerra del PSPV, són molt més dèbils, i tampoc hi ha un Teruel Existe -potser el més similar seria Ens Uneix, però en tot cas està molt més en bolquers que l’opció aragonesa. A més, Compromís hauria de ser capaç de capitalitzar la indignació per la gestió de la dana del 29O que si bé toca de ple el PP, també esquitxa el PSPV. De fet, fins i tot una enquesta interna d’aquest partit, assumeix que perdrien un diputat mentre que els valencianistes en pujarien cinc.
La quarta reflexió. Una forta pujada de Compromís és condició sine qua non per aconseguir que el 2027 es barre el pas a l’extrema dreta i es puga revalidar un govern progressista al País Valencià. També que la caiguda del PSPV siga la mínima. Però malgrat que el moment siga bo, els dirigents de Compromís no es poden despistar i han de fer uns deures importants. El primer és demostrar que són capaços de liderar tot l’espai a l’esquerra del PSOE i assegurar que la fragmentació no genere importants pèrdues de vots. Hi ha parts d’aquest objectiu que no són responsabilitats exclusives seues, és clar, però és imprescindible que generen una onada d’optimisme que siga capaç d’arrossegar la resta de forces malgrat les tendències caïnites naturals en l’esquerra.
I per a fer això cal -a parer nostre- dues peces fonamentals. La primera, clarificar el programa. Explicar si Compromís és una força d’estricta obediència valenciana i quin projecte de país ofereix als valencians o una pota de cada invent de l’esquerra espanyola, i, si participa en aquestes aliances, amb quines condicions, o si està parlant o negociant amb Gabriel Rufián la idea d’un front comú de totes les esquerres estatals. La segona és també clarificar la qüestió dels lideratges. No s’hauria de deixar per a després de l’estiu saber si Joan Baldoví tornarà a ser candidat, si tornarà Mónica Oltra o si hi haurà una tercera opció, que ara mateix desconeixem, i, sobretot, el poble valencià, que ha de decidir en les eleccions. La decisió cal prendre-la com més prompte millor i començar a treballar amb temps per a generar una onada prou forta, no només per a frenar l’extrema dreta, sinó també -i el moment permet somiar- posar un president valencianista a la Generalitat per primera vegada.
