Sergi Tarin / València.
L’acte haguera merescut l’anàlisi d’un catedràtic de Semiòtica. El Partit Popular va tancar la campanya al parc de Capçalera, amb vistes al capvespre pels sostres de Mislata. Tot ben sorollós i elèctric. Música de discoteca, algun ball furtiu de moviments raquítics i moltes abraçades entre camises blanques i xopes de suor. Talment com aquells ambients illencs en què la gent s’aplega per aplaudir la davallada del sol. En tot cas, alegria i bons auguris entre barrets de palla i certa olor a cera cremada, i molt perfumada, per excés de maquillatge desballestat. Fins ací el significant.
Un contrast més que absolut amb el significat, és a dir, el discurs. Els líders, ben somrients, traçaren un panorama desolador, més aviat apocalíptic, del moment actual. I algú vingut de fora, posem per cas un extraterrestre, no hauria entès que una volta feta la descripció terrorífica, la gent no correra a cavar trinxeres, fabricar refugis antiaeris o, com a mínim, ocultar-se entre les canyes de l’estanc proper. D’altra banda, el professional de Semiòtica haguera esmolat la reflexió. Tots, dirigents i dirigits, o eren uns beneïts, uns inconscients davant del veïnatge d’un perill destructor o els primers mentien i els segons eren ben coneixedors de la mentida. Tot un joc per excés de llenguatge. Una hipèrbole d’acceptacions col·lectives.
El primer a fer volar l’amenaça fou Vicente Betoret, president del PP per la província de València. Segons el polític hi ha el risc d’acabar sotmesos a “una cooperativa d’independentistes, extremistes, radicals i antisistema” sota el nom de “Pablo i els seus mariachis”, que ens agermanaran no amb Mèxic, sinó “amb Grècia i Veneçuela”. És gent que insulta i ens arrabassa “la nostra Geperudeta”. Un perill compartit per Elena Bastidas, cap de llista per València, qui aconsellà “dir no als radicals, inquisidors i demòcrates de ‘pacotilla’ ”. Un “artifici” del “transformisme polític”, prosseguí entre crits unànimes: “Jo sóc del PP!”.
Encara menys tranquil·litzadora es mostrà Isabel Bonig, presidenta del PP valencià, qui relacionà Units Podem i la coalició A la Valenciana amb la riuada que el 1957 devastà la ciutat de València. “No volem confluències ni marees en comú que només provoquen inundacions, sinó aigües tranquil·les i estables per a governar”. No obstant això, és inevitable cert risc d’aigües estancades i corruptes. “Hem comés errors i és normal que hi haja gent enfadada”, reconegué Bonig, però tot seguit es presentà com l’única alternativa “a la revenja i l’odi”, d’una Espanya “enfrontada i dividida” que vindrà “amb el comunisme més ranci i sectari”. “Qui vota Podem es fa mal a si mateix”, culminà la fatídica revelació.
Tant de pronòstic obscur féu pujar el to d’un habitualment prudent Mariano Rajoy. “Els radicals i extremistes, que mai no han portat res bo a Espanya, han sumat forces”, explicà abans de demanar no fragmentar el vot entre PP i Ciutadans. “Això ens lleva escons a nosaltres”. I tot seguit, amb el precedent encara fresc del Regne Unit, alertà sobre els referèndums. “Molt de compte amb traslladar al poble les decisions que cal prendre com a governant”. “Està en joc el model de 1978”, l’únic viable segons Rajoy i amenaçat per Podem “i el seu programa econòmic, que ens portarà a la ruïna”. Una reflexió digna d’un crit espontani de “Machote!” i de cors sota el lema “Jo sóc espanyol!”. Un final apoteòsic davant l’imminent apocalipsi. Després arribà l’himne regional i el del PP en versió salsera. I també la convulsió semiòtica i alienígena en veure que, malgrat el dens pronòstic, tot continuava al lloc i la ciutat dempeus. I que el pardals del llit vell feien xiu-xiu i els ànecs clac-clac. Coses potser, qui sap, d’eixa calma aparent que precedix el desastre.
