Els valencians mai no han tingut un pes pesant al Consell espanyol de Ministres. Si més no si s’exceptua l’última etapa de Felipe González a Moncloa, quan quatre valencians van ocupar càrrecs ministerials al mateix temps. En l’època de Zapatero també hi va arribar a haver tres alts càrrecs valencians al Govern espanyol, i Rajoy va ser qui menys en va tindre, atès que no en va nomenar cap.
Pedro Sánchez (2018)
Aquest dilluns s’han fet públics els noms dels ministres del nou Govern Sánchez, i només una ministra de les 22 nomenades és valenciana. Es tracta de Diana Morant, titular de Ciència, qui va accedir al càrrec el 2021 substituint el madrileny Pedro Duque, qui havia obtingut l’acta com a diputat al Congrés presentant-se per la demarcació d’Alacant sense tindre-hi cap relació.
Aquesta relació forçada amb el País Valencià per part de diversos ministres no és nova. Però per no perdre el fil cronològic, caldrà repassar la importància dels valencians dins els executius de Sánchez. Morant hi va accedir tot just quan José Luis Ábalos va deixar l’executiu espanyol per la porta de darrere. Era ministre de Mobilitat i va ser l’home fidel a Sánchez des del País Valencià, qui va treballar al costat seu després que l’aparell del partit defenestrara l’actual secretari general del PSPV per intentar col·locar en aquest lloc l’andalusa Susana Díaz.
Sánchez, contra pronòstic, es va imposar a les primàries del seu partit el 2017 gràcies a la mobilització de la militància, i al juny de l’any següent va poder formar govern després de la moció de censura contra Mariano Rajoy. En aquell moment va nomenar tres ministres valencians: l’esmentat Ábalos, Carmen Montón (Sanitat) i Màxim Huerta (Cultura). En canvi, aquest últim va durar ben poc al càrrec, atès que es van fer públics uns impagaments seus a Hisenda i es va veure obligat a dimitir.
Luis Planas, titular d’Agricultura amb Sánchez aquests anys, va nàixer a València, si bé el seu vincle vital i polític és amb Andalusia, on ha exercit com a conseller i on ha sigut escollit diputat. El mateix passa amb la nova ministra de Joventut, Sira Rego, de Sumar i nascuda a València, però clarament vinculada a Madrid.
Mariano Rajoy (2011-2018)
Anteriorment, amb Mariano Rajoy com a president del Govern espanyol, els valencians van estar més absents que mai del Consell de Ministres. El més paregut que hi va haver a un ministre valencià va ser José Manuel García-Margallo. Nascut a Madrid el 1944 i hereu d’una nissaga d’alt llinatge polític i militar, Margallo ha sigut diputat al Congrés tant per València com per Alacant sense tindre cap altra relació amb el territori que la dels seus estudis superiors o la d’una etapa com a funcionari a Castelló de la Plana. Tot i que la relació que l’exministre d’Exteriors més ha destacat, en boca seua, amb el País Valencià, ha sigut amb la localitat de Xàbia (Marina Alta), on passava part dels seus estius infantils i on resideix habitualment durant les vacances. Margallo, a més, figura com a militant del seu partit en aquesta localitat.
José Luis Rodríguez Zapatero (2004-2011)
Aquest president socialista va ser tan coherent com Rajoy a l’hora de nomenar ministres valencians, atès que la xifra sempre va ser la mateixa. Si Rajoy en tenia zero, Zapatero en tenia tres. Dos d’ells van aguantar pràcticament tots els anys de governabilitat de Zapatero: María Teresa Fernández de la Vega, que va ser la primera vicepresidenta del Govern dona; i Pedro Solbes, ministre d’Economia. Aquest últim, natural del Pinós (Vinalopó Mitjà), va ser destituït el 2009 davant el seu fracàs evident a l’hora d’encarar la crisi econòmica. De la Vega, tot i haver nascut a València, es va traslladar prompte a Madrid, on es llicenciaria a principis dels setanta, per la qual cosa el fet que figurara com a quota valenciana sempre va ser discutit.
Els altres dos ministres valencians que hi va haver amb Zapatero van ser Bernat Sòria, de Carlet (Ribera Alta); i Jordi Sevilla, de València. El segon va liderar la cartera d’Administració Pública entre 2004 i 2007, i el primer va ser ministre de Sanitat i Consum entre 2007 i 2009.
José María Aznar (1996-2004)
El primer president del Govern per part del PP va inventar una nova fórmula alhora de nomenar ministres de quota valenciana. Es tractava de fer passar polítics cartaginesos per valencians. Va ser el cas de Federico Trillo, ministre de Defensa entre el 2000 i el 2004 després de ser elegit diputat per la província d’Alacant; i d’Eduardo Zaplana, que va deixar la presidència de la Generalitat per a convertir-se en ministre de Treball (2002-2004) per compaginar el càrrec, a partir del 2003, amb el de portaveu del Govern espanyol.
Felipe González (1982-1996)
El president més longeu de la democràcia espanyola va prescindir dels valencians durant la major part de les legislatures. El sociòleg José María Maravall, de pares valencians però nascut a Madrid, va ser ministre d’Educació entre 1982 i 1986. Els primers ministres valencians incorporats a l’executiu de González van arribar a darrera hora. El 1993, davant la previsió que el PP arribaria dos anys més tard a la Generalitat, González va intentar reforçar el poder valencià a Moncloa per evitar-ho nomenant fins quatre ministres. Es tractava de l’esmentat Pedro Solbes, en aquell moment nomenat ministre d’Agricultura, tot i que hi va durar setmanes per després passar a Hisenda; del seu successor a Agricultura, Vicent Albero; de la històrica Carme Alborch, ministra de Cultura fins al 1996; i de qui havia sigut president de la Diputació de València, Antoni Asunción, que va assumir Interior i va dimitir amb el cas Roldán. Asunción, dècades més tard, acabaria simpatitzant amb Ciutadans.
Adolfo Suárez (1977-1982)
Només un valencià va formar part de l’executiu d’Adolfo Suárez. Es tracta de Fernando Abril Martorell, protagonista de la transició valenciana amb la UCD, vicepresident del Govern espanyol a finals dels anys setanta i qui durant el franquisme havia presidit la Diputació de Segòvia.
