De què serveixen les comissions parlamentàries d’investigació? Aquestes haurien de ser una de les ferramentes institucionals més importants dels òrgans legislatius i els partits polítics, en conseqüència, se les haurien de prendre amb seriositat i rigor. Per desgràcia, no és així.
Un any després de la tràgica dana que va costar la vida a 229 persones, la comissió de Les Corts per extraure responsabilitats del que va passar hauria d’estar tancada i les conclusions publicades. Seria la millor forma de passar el primer aniversari de la catàstrofe i la millor reparació possible a les víctimes. La realitat, però, és que la comissió a penes ha començat a funcionar i ho fa amb una lentitud exasperant.
La primera sessió va ser el juliol, la segona al setembre, i fins ara, dimarts 14 d’octubre, no arriba la tercera. Totes elles destinades a escoltar els tècnics, amb les víctimes -les primeres que necessitaven ser escoltades- relegades i difuminades, i encara gràcies, perquè la primera intenció era ni tan sols convocar-les.
Tot açò no és casual ni fruit de cap “mala sort”. És una estratègia deliberada del PP de Mazón i els seus fidels escuders de Vox per tal de diluir tant com puguen les responsabilitats polítiques que se’n puguen derivar. Primer van trigar a convocar-la, després van endarrerir el pla de treball i ara estan convocant les sessions amb comptagotes i deixant per al final els testimonis de pes. Amb aquest ritme no seria estrany malpensar i creure que busquen que s’esgote la legislatura sense arribar al final.
L’interés del PP en aquesta estratègia és evident, però recordem que, sense el suport impagable de Vox, aquesta seria impracticable. Potser caldria preguntar-se per què l’extrema dreta, que no té responsabilitats de gestió, té tant d’interés a apuntalar un president desacreditat i políticament mort? La resposta la tenen les enquestes. Cada votant que perd el PP per a mantindre Mazón és un vot que guanya l’extrema dreta, a la qual, pel que sembla, no passa factura aquest suport. Així que tenen tots els al·licients per mantindre una estratègia en què el cap del Consell, Carlos Mazón, i Vox li fan la pinça al líder estatal del PP, Alberto Núñez Feijóo. El primer s’enroca al càrrec -i a veure si al final encara cola el discurs de la reconstrucció i pot aspirar a la reelecció- i els segons només han d’esperar i veure si, el 2027, les dretes tornen a sumar, però amb sorpasso de Vox, que aspiraria a la presidència.
Tampoc podem oblidar el paper de PSOE i Sumar a la comissió d’investigació de la dana al Congrés espanyol. Amb el seu bloqueig a la compareixença del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, han repetit -encara que siga a una escala inferior- el mateix utilitarisme partidista que hem vist a Les Corts. Si una comissió parlamentària té l’objectiu precisament d’investigar i arribar a dilucidar una veritat, s’hauria de garantir la convocatòria de qualsevol persona implicada. I Sánchez, objectivament, compleix el requisit. Ací, cal agrair la fermesa dels diputats de Compromís i Podem a l’hora d’aconseguir aquest objectiu.
Perquè el risc és més gran que simplement saber o no saber què va passar aquell 29 d’octubre i de qui són les responsabilitats -uns dubtes a hores d’ara força resolts gràcies a l’enorme esforç de la jutgessa de Catarroja-, sinó que en una època de desafecte ciutadà amb les institucions democràtiques, boicotejar el seu funcionament correcte per espuris interessos de partit només pot contribuir a incrementar el descrèdit d’aquestes institucions.
