El sentit comú és el depòsit d’idees i creences compartides per una comunitat. Útil en la vida pràctica, ens habilita per a obtindre respostes immediates, sovint irreflexives. Comunitats diferents, però desenvolupen diferents continguts del sentit comú, evidenciant com d’inapropiada i enganyosa és l’expressió «això és de sentit comú», ja que el seu significat varia en funció de la filiació de qui la utilitza. Divergent en boca de dominadors i dominats, podem entreveure les discordances del depòsit dels col·lectius que representen Aznar o Belarra, Pérez Llorca o Baldoví, Català o Ribó…
«Això és de sentit comú» és una fórmula terminal que invita a concloure el debat… segons el punt de vista de l’emissor. És per això que moltes vegades hauríem d’evitar-la i, enfront d’una proposta, enunciat o missatge, atindre’s a la seua raonabilitat, cosa que exigeix aportar raons i confrontar-les. I com a guia i referència argumental: el catàleg de drets humans individuals i col·lectius.
Més sobre el sentit comú dels colonitzadors
La deriva que concatena aquestes peces m’ha dut, en les darreres, a estudiar els processos de colonització i descolonització d’Irlanda. Hi trobem característiques generals que descriuen com es configura el sentit comú de colonitzadors i colonitzats. Ja he descrit el caràcter colonial de l’ocupació anglesa d’Irlanda i, a «Monarquies múltiples», he definit com a parlament de titella el del –formalment– regne d’Irlanda, adscrit a la monarquia múltiple britànica. Cal descriure, però els dos eixos sobre què se substanciava el domini britànic d’Irlanda: la submissió parlamentària i el predomini protestant.
La submissió parlamentària
La vertadera colonització d’Irlanda, i el traspàs a terratinents anglesos de terres confiscades, fou començada per Enric VIII Tudor al segle XVI. Els tres segles i mig anteriors, de presència anglesa, havien dut a una Irlanda repartida entre la noblesa gaèlica i l’angloirlandesa unida en matrimonis a la nativa, i que havia integrat la cultura i llengua. L’àrea efectiva de domini anglés es limitava a the Pale (la Palissada), un territori fortificat d’uns 50 km de llargària i 30 km d’amplària al voltant de Dublin. Comptava amb un parlament bicameral similar al de Londres, i ja durant el regnat del pare d’Enric VIII la corona havia maniobrat per tal d’oposar-se a les creixents insubordinacions i la pèrdua de control. I així, en 1494 s’aprova una llei que impedia que el parlament irlandés prengués la iniciativa en la legislació. Coneguda com a llei de Poynings (pel cap de l’executiu irlandés, l’anglés Edward Poynings, que la impulsà), establia que l’executiu redactava la legislació i la lliurava al monarca i el seu consell privat. Si tornava a l’executiu irlandés amb el vistiplau –potser esmenada, aquest convocava el parlament per la seua aprovació.
Més endavant, en 1719, durant el regnat de Jordi I Hannover s’arrodoní la subordinació amb una llei que acabà amb la disputa que mantenien les cambres dels Lords, irlandesa i britànica, sobre qui havia d’exercir la funció de tribunal d’apel·lació de les sentències dels tribunals irlandesos. L’anomenada llei de Dependència Irlandesa de 1719 negà la competència de la cambra irlandesa. A més, declarà que «per a una millor assegurança de la dependència d’Irlanda de la corona de la Gran Bretanya» l’executiu i el parlament britànics tenia «plens poders i autoritat per a fer lleis i estatuts de prou força i validesa per a vincular el regne i el poble d’Irlanda».
Les lleis de Navegació
Una extensió de la submissió irlandesa a Anglaterra (i després a la Gran Bretanya) derivaren de la imposició de les lleis de Navegació que reglamentaven el comerç marítim protegint els interessos comercials anglesos en relació amb altres països, però també respecte de les pròpies colònies. Durant el segle XVII, quan Anglaterra, Escòcia i Irlanda eren tres regnes de les illes britàniques que compartien monarca, Escòcia i Irlanda també hi sortien perjudicades per les lleis angleses. Per a Escòcia la situació canvià a partir de 1707 (el mateix any de la batalla d’Almansa i la pèrdua de la personalitat política del Regne de València) quan signaren la Unió amb Anglaterra per a formar el regne de la Gran Bretanya. El Tractat d’Unió anglo-escocés fou negociat i enllestit per les elits d’ambdues nacions, amb una tremenda oposició popular escocesa.
Irlanda continuà un segle més com un regne independent, però subjugat; i les seues possibilitats de desenvolupament continuaren menyscabades. Ja des de mitjan segle XVII les lleis de Navegació començaren a afectar Irlanda. Formalment, un regne parell a l’anglés i escocés sota un monarca comú, i simultàniament tractat com una colònia pel govern anglés que, sota la pressió dels interessos de les elits angleses, no dubtava a perjudicar els irlandesos. Un exemple paradigmàtic és la Llei de la Llana de 1698 (del parlament anglés), que prohibia a Irlanda exportar productes i manufactures de llana mentre obligava que les exportacions de llana crua irlandesa anaren a Anglaterra per a nodrir la indústria anglesa.
Un text que transcendí el seu temps
És en aquell context que apareix un pamflet del filòsof irlandés, d’origen francés, William Molyneux, on analitza la subordinació del parlament irlandés a les lleis aprovades en Anglaterra i que obliguen els irlandesos sense haver participat. Titulat «El cas d’Irlanda sotmesa a les lleis aprovades pel Parlament anglés, exposat». Molyneux discuteix «Fins a quin punt el Parlament d’Anglaterra pot considerar raonable interferir en els afers d’Irlanda i vincular-nos per les lleis fetes a la seua Cambra». Fou publicat durant els debats de la Llei de la Llana i més tard, en 1720 arran de la llei de Dependència Irlandesa citada abans (enllace una edició de 1782).
El text arribà a ser un símbol de les reivindicacions autonomistes irlandeses (també independentistes, encara que Molyneux no ho era) durant tot el segle XVIII. A les colònies americanes també tingué ressò en relació amb el seu procés cap a la independència. La Cambra dels Comuns anglesa condemnà el text per sediciós. No arribà a actuar sobre Molyneux, que faltà el mateix 1698. Però el pamflet fou cremat pel botxí oficial en una cerimònia feta a Tyburn, un lloc d’execucions en la forca que estava a tocar del que hui en dia és Hyde Park en Londres.
