Els experts que han de fer la proposta valenciana per al nou sistema de finançament han xifrat en 20.245 milions els diners de la quitança necessària per a compensar el dèficit de finançament acumulat des de 2002, quan va entrar en vigor l’anomenat model Zaplana, renovat el 2007, quan José Luis Rodríguez Zapatero presidia el govern de l’Estat.
Els experts plantegen una doble compensació. Es refereixen en primer lloc a la pura insuficiència a l’hora de sufragar els serveis públics bàsics. Segons això i malgrat les retallades de la despesa autonòmica en aquests serveis a tot l’Estat que els economistes xifren en un 14,2%, la Generalitat va haver d’endeutar-se per a pagar les factures de sanitat, educació i serveis socials. El segon concepte a rescabalar és la diferència relativa amb què van rebre altres autonomies.
Aquesta xifra suposaria reduir un 45% el deute de la Generalitat, que passaria dels 44.975 milions als 24.730. En termes de Producte Interior Brut (PIB), el deute valencià a data de 30 de juny de 2017 suposa el 41,8% de tot el que l’economia valenciana produirà enguany.
Aquesta xifra representa el 16,1% del total del deute de les autonomies, un rànquing de xifres absolutes encapçalat per Catalunya, que acumula el 27,1% (76.726 milions). Madrid, amb 32.555, representa l’11%. Cal tindre en compte que el País Valencià té el 10,7% de la població; Catalunya, el 16%, i Madrid, el 13,9%.
El País Valencià ja ostentava el lideratge de deute l’any 2000, amb el 9,6% del seu PIB, seguit per Galícia, amb el 9,2%. En aquests 17 anys, el deute públic gallec ha arribat al 19,1%, una mica més del doble. El deute valencià, mentrestant, s’ha multiplicat per 4,35, mentre que el de Catalunya s’ha multiplicat per 4,26 (del 8,3% al 35,4% del PIB) i el de Madrid ho ha fet per 4,08. La diferència és que la Comunitat de Madrid partia d’un endeutament molt baix, del 3,7% en l’any 2000 i en 2017 arriba al 15,1%, quasi 3 vegades menys que el País Valencià.
Així, si es restaren 20.245 dels 44.975 milions que deu el País Valencià, la xifra quedaria en 24,730 i suposaria un 22,98% del PIB. Si cap altra comunitat autònoma gaudira d’una condonació de deute i es mantingueren les xifres actuals, el País Valencià es posaria al nivell d’Andalusia, Aragó i Cantàbria i entremig dels 11 territoris que tenen un deute públic d’entre el 19% i el 31%.
El moll de l’os
El deute acumulat és una llosa que afecta la qualitat i l’extensió dels serveis públics fonamentals, però té implicacions que soscaven el mateix concepte d’autogovern. Dels 44.975 milions de deute valencià, 35.000 són amb l’Estat, que ha anat compensant el dèficit de finançament amb aportacions en forma de préstecs.
Això agreuja la dependència no només financera, sinó també política de la Generalitat envers l’Estat i, en concret, del govern espanyol de torn. Mariano Rajoy i el seu ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, no han dissimulat aquesta tutela cada vegada que han desemborsat un tram del Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) o els diners de la liquidació dels impostos recaptats per l’Estat en exercicis anteriors.
A base de préstecs discrecionals, el control polític es fa molt més senzill que quan una autonomia no necessita fons suplementaris per a pagar els seus comptes. La Generalitat haurà de dedicar la quarta part del pressupost de 2018 a tornar els diners rebuts i els interessos.
Com que, a més, moltes vegades, els crèdits són finalistes i s’han d’adreçar a pagar serveis concrets, la decisió de les polítiques pròpies es veu molt limitada. Això és el que les forces que donen suport al govern de Ximo Puig conceptuen com a recentralizació, un fenomen que el PPCV vol eixamplar més enllà de la reforma del sistema de finançament.
La proposta d’Isabel Bonig de vincular la millora del finançament al fet que els diners de més es dediquen obligatòriament a serveis socials abunda en aquesta tendència a deixar la Generalitat sense marge de maniobra per a polítiques singulars i projectes que vagen més enllà de pagar els serveis de primera necessitat. Una descentralització administrativa que dista molt de l’Estat de les Autonomies dissenyat pels pares de la Constitució.
