La Processó Cívica està irreconeixible. De la plaça de l’Ajuntament al Parterre, Catedral pel mig, i no es pot veure ni un símbol feixista. Ni una bandera carlista, ni homenatges a Primo de Rivera ni –per posar un tema d’actualitat- referències a la perversa amnistia que amenaça Espanya. Ni una trista àguila franquista.
Perquè no ens enganyem. Tothom a València sap que el principal al·licient de la Processó Cívica era poder fer –valga la contradicció- l’incívic. Era un dia a l’any en quèe extremistes de dretes de tots els pelatges i matisos podien eixir orgullosos al carrer, onejar les banderes i símbols i insultar i amenaçar els representants polítics d’esquerres i els valencianistes. Al llarg dels anys s’han vist banderes amb esvàstiques, grups nazis desfilant braç en alt i amenaces de mort sense que passara absolutament res. I quan no n’hi havia, els del PP també valien. Qui podria oblidar aquells 9 d’Octubre de finals dels 90, quan els blavers més acèrrims anaven a tirar monedes a Zaplana per haver creat l’AVL? I açò per no parlar del funest 9 d’Octubre del 2017, que es va caldejar al matí per a executar-lo a la vesprada.
Hui en canvi, la consigna era el perfil baix. No sabem si la consigna és la que ha expressat María José Catalá, quan ha demanat «que reflexionem sobre què és el que volem transmetre a la infància d’aquesta ciutat; sobre quin ambient volem que gaudisquen; sobre quin tipus d’actitud volem que vegen en els seus adults», en un dia, ha remarcat en què «hi ha molts xiquets al carrer».
Siga com siga, l’efecte ha estat total. Per no veure’s, ni tan sols hi havia profusió de banderetes ni enganxines polítiques i, si aquest tipus d’actes són un imant per als amants de les disfresses, només he vist un home amb cap de bou i reial senyera a l’esquena. Però paradoxalment no era un aficionat que volia agrair a Català el retorn del bou embolat, sinó un manifestant contra l’amnistia. L’únic en tot el matí. El descafeïnament arriba fins i tot a l’hora de cantar l’himne. Malgrat els atronadors altaveus de l’Ajuntament, pràcticament ningú s’arrenca a cantar. Només quan s’arriba a la part «d’ofrenar noves glòries a Espanya» pareix que més gent s’enganxa, però és un miratge i de seguida s’apaga. Encara que, cal reconèixer-ho, encara menys gent es posa a cantar el fragment de l’himne espanyol que sona a continuació. Sols un senyor major entona l’inici de la versió de Pemán: «¡Viva España! Alzad la frente /hijos del pueblo español».
Entre els tradicionals grups d’insultadors, només un minúscul reducte del GAV (Grups d’Acció Valencianistes) apostat just a l’entrada del carrer de les Barques, demanava «la derogació de l’AVL», i acusen el PP d’haver-la creat i cridava en favor de la «llibertat del poble valencià». Ja dins de la Processó, cap dels grups neonazis tradicionals. Ni España 2000 ni Democracia Nacional ni Falange. Han desfilat, és clar, però ho han dissimulat darrere la pancarta d’un desconegut per al públic Valentia Forum, que no deixava entendre fàcilment el seu rerefons ideològic. Entre els ultres hi havia, és clar, Vox, amb un dels blocs més nombrosos, sols després de Compromís, Decidix com a única marca blavera, que no n’eren molts, però portaven una orquestra que feia molta festa. I, finalment Mi Tierra CV, que reivindicaven el «desmuntatge de l’Agenda 2030», un dels mantres de l’extrema dreta a escala internacional, per motius que realment se m’escapen. No perquè no entenga que un ultra puga estar en contra d’aquests objectius, sinó perquè és obvi que més enllà de la propaganda, ningú s’està prenent seriosament complir aquests objectius.
Però tornant a València. Com deia, el bloc de Compromís és el més nombrós de llarg i ha d’anar aguantant els insults i els crits de «fuera, fuera» al llarg de tot el recorregut. No hi ha res similar a les cares roges de ràbia d’altres anys, però que per molt que ara no toque, quan un té un costum, doncs costa de llevar-se’l. Com les dues parelles que hi ha darrere meu, que es posen a cridar com acposseïts en veure arribar les banderes taronges, però abans de fer-ho, es posen cara a la paret. «Que no nos hagan fotos» s’expliquen els uns als altres. Quan passa el grup de Vox es posen a saludar tots els coneguts que hi tenien, per a sorpresa de ningú.
I el bloc més reduït el del PSOE, que no només n’eren pocs, sinó que la majoria feien cara de realment ser allí perquè havien perdut l’aposta als xinos. I el més aplaudit? Doncs la policia nacional. Un grup d’antiavalots desperta un furor que ni la Reial Senyera, amb crits de «Guapos! Guapos!». «És que al final són ells els que mos salven de tot», diu com justificant la seua passió una senyora.
Ja acabada la processó, la poca gent que quedava –el gruix desapareix una volta passa la Reial Senyera- comença a enfilar, bé cap al Parterre, on encara no ha arribat el principi (entretinguda com està amb el Te Deum a la Catedral) o bé als bars, que ja tenen totes les terrasses plenes i costarà trobar lloc.
