Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
El símbol més representatiu dels alacantins, el castell de Santa Bàrbara, va caure en mans d’una empresa privada a inicis d’aquest 2022. Va ser el resultat de la decisió del govern local, integrat per PP i Ciutadans, que va decidir cedir la gestió de la fortalesa a Esatur, companyia de serveis turístics que, en paraules de la vicealcaldessa i regidora de Turisme, Mari Carmen Sánchez (Cs), està cridada a fer del castell un espai «amb un millor servei i en què es puguen programar activitats i, d’aquesta manera, seguir desestacionalitzant el turisme en la ciutat».
Una idea correcta sobre el paper, però que també desperta crítiques. Bé d’Interès Cultural, Santa Bàrbara és un castell amb origen en el segle IX que ha sigut testimoni de totes i cadascuna de les guerres que han condicionat l’esdevenir de la ciutat. Des de la conquesta cristiana del segle XIII fins la Guerra Civil espanyola, passant pels conflictes medievals, per la Guerra de Successió o per les revoltes liberals del XIX, els accessos al Castell es troben entorpits per brutícia i mostren símptomes evidents de deixadesa. Amb un ascensor ubicat a la part litoral que s’ha avariat en reiterades ocasions i amb un museu que, tot i ser el de la ciutat, es troba lluny de representar-la –segons denuncien entitats socials–, són molts els qui consideren que la privatització no obeeix a un desig de millorar els serveis del castell, sinó d’eludir l’exigència que implica la seua cura. Tot a còpia d’una privatització que podria anar acompanyada de la imposició d’entrades de pagament per als qui hi vulguen accedir, una possibilitat inèdita que encara no s’ha resolt.
Orquídea Azorín és membre de Salvem el Nostre Patrimoni, un col·lectiu constituït amb la vocació de protegir els bens materials més representatius de la ciutat d’Alacant. D’una banda, protesta pel fet que la gestió privatitzada de la fortalesa no ha tingut en compte el seu entorn, delimitat pel mont Benacantil, pel parc de l’Ereta i per tants altres espais que el Ajuntament no ha considerat a l’hora de «rendibilitzar-los». D’altra banda, el MUSA, el museu de la ciutat, ubicat en aquest mateix castell, «continua ocupant una sala sense cap direcció ni planificació, el material arqueològic propietat de l’Ajuntament està amagat en magatzems i els aspectes etnogràfics estan completament absents». De fet, la primera exposició exhibida en una de les sales des que l’espai ha estat cedit a una empresa privada ha sigut dedicada a personatges de terror, una temàtica que, denuncien des de l’associació, no serveix per posar en valor el patrimoni de la ciutat.
Hi ha també queixes pel fet que les guies i documents per orientar els visitants no indiquen, per exemple, els atributs de què està integrada la fortalesa com ara el tipus de material amb que està construïda o els espais que la componen. «Sense tindre cura d’aquestes qüestions, la ciutat mai no serà valorada ni pels visitants ni pels seus habitants, i convertiran el castell en un simple parc temàtic». De fet, l’empresa provarà d’oferir una sèrie d’«experiències», si bé adreçades a la captació del turisme i molt poques vegades a la difusió del patrimoni. «Si portar més gent al castell és l’únic objectiu sense que importe el com, quina imatge es durà el turista de la ciutat?», es pregunta Orquídea Azorín. Alhora, totes aquestes «experiències» es desenvoluparan en castellà i anglès, però cap en valencià, atès que ni l’empresa ho ha proposat ni l’Ajuntament ho ha exigit. Per les experiències s’haurà de pagar, encara que siguen encomanades des de centres escolars. Al seu torn, l’empresa tindrà la possibilitat de llogar espais per a esdeveniments, si bé sense especificar de quin tipus.
Hi ha qui tem que l’esdevenir del castell de Santa Bàrbara podria reiterar-se en l’altra fortalesa de la ciutat, la de Sant Ferran, construïda a inicis del segle XIX en el context de la guerra napoleònica per defensar Alacant de les tropes franceses, per bé que aquestes mai no van aconseguir entrar-hi. L’espai, que disposa de vistes i itineraris que atrauen la visita diària de nombrosos veïns, encara no disposa d’un pla perquè siga aprofitat al màxim. Fa ara un any, Unides Podem va alertar d’una «privatització encoberta d’aquest castell». Compromís va denunciar al setembre, també, que aquesta fortalesa es troba tancada un any després d’haver sigut reformada després d’una inversió que va superar el milió d’euros, i hi ha el temor que l’espai siga dedicat a la celebració d’esdeveniments privats i familiars, tal com ocorre amb un terreny important del parc de l’Ereta, a les faldes del castell de Santa Bàrbara, on hi ha un restaurant amb preus que s’allunyen de les possibilitats de la gran majoria dels alacantins.
Aquiles Rubio, membre del Casal Popular Tio Cuc, col·lectiu implicat també –entre altres coses– en la defensa del patrimoni d’Alacant, lamenta que aquestes privatitzacions de l’espau públic coincideix amb una altra tendència: la de les limitacions en l’ús públic dels carrers. Concretament, explica que la pandèmia va ser l’argument per posar entrebancs a les activitats celebrades a l’espai públic per col·lectius com el casal citat. «S’ha incrementat la burocràcia i ens han donat negatives sense justificació aparent», explica, i posa l’exemple que els van voler impedir celebrar actes per l’escassa proximitat que hi podia haver entre assistents, voreres i veïnat «mentre que mai no van posar mesures per garantir la distància de seguretat als bars», protesta. Rubio també indica que mentre el casal va trobar dificultats per celebrar actes com ara la Fira del Llibre Feminista l’any passat, un grup de feixistes va poder fer una marxa conjunta al cementeri d’Alacant per retre homenatge a José Antonio de Rivera el 20 de novembre de 2020, coincidint amb l’aniversari del seu afusellament. «L’acte es va fer al cementeri, i si es va poder fer és perquè comptava amb autorització».
Entre els impediments hi hauria els problemes per gestionar els tràmits de manera telemàtica, la burocratització «excessiva i paralitzadora», les assegurances, el pagament elevat per punts de llum i «tota una sèrie de tràmits complicats per a una associació cultural no professionalitzada».
«Mentre això passa», continua Rubio, «l’oligarquia alacantina, que sempre ha ignorat o abandonat el patrimoni, utilitza el poc que queda per a fer negocis». Posa, en aquest sentit, l’exemple dels castells i el del far del Cap de l’Horta, una infraestructura històrica amb un entorn que ha estat adaptat per a la construcció d’un restaurant de luxe. Al mateix temps, «l’Ajuntament al·lega que no té recursos personals ni econòmics per a gestionar aquests espais, però ha pagat 860.000 euros anuals a ESATUR», l’empresa que gestiona el castell de Santa Bàrbara, «per donar entreteniment als turistes i explotar-lo comercialment».
Amb la nul·la aposta per la cultura, resta per veure si la inversió per atraure turistes al castell resulta fructífera en termes quantitatius. Els propers dies de vacances i l’estiu seran determinats per comprovar-ho.
