L’alcalde de Madrid, José Luis Martínez-Almeida, ha defensat aquest divendres que la «mascletà» prevista aquest diumenge a Puente del Rey no s’ha organitzat per a celebrar la victòria de María José Catalá en les darreres eleccions municipals, sinó per a «estrényer relacions» amb la capital del País Valencià.
Almeida ha remarcat que és més fàcil «intensificar relacions amb uns interlocutors que amb uns altres» i ha insistit que la prova és la «relació cordial i fluïda» que té també amb l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni. A més, ha destacat que amb València s’ha signat un protocol de col·laboració, que es manifestarà en aquesta «mascletà».
L’«eix de la prosperitat»
L’acte reuneix tots els ingredients per a convertir-se en un pas simbòlic per a provar de reactivar l’«eix de la prosperitat» entre València i Madrid, promogut per José María Aznar el 2004 i rebut amb entusiasme per Francisco Camps, Esperanza Aguirre i Jaume Matas. De fet, el març del 2023, la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, ho va proposar en un míting del PP al Cap i casal, ja que, a parer seu, recuperar-lo serviria per a combatre el «negoci identitari» de Ximo Puig i Pedro Sánchez, que «corca Espanya i divideix territoris, utilitzant un dels nostres majors tresors com la llengua per a dir que la resta és odiós». A més, va afirmar que tot dos han generat «un sentiment regionalista on no n’hi havia».
No és l’única dirigent de la dreta espanyola que els últims anys ha plantejat la necessitat de reprendre aquesta iniciativa. El 2021, el llavors líder de Ciudadanos al País Valencià, Toni Cantó, ja es va manifestar en el mateix sentit.
Ayuso també va asseverar el desembre passat en la cimera celebrada entre el govern valencià i el madrileny que «el port marítim de Madrid és el de València». Unes paraules que van respondre representants polítics i cívics, que, com en el cas del PSPV, la van acusar de tractar el País Valencià «com una colònia».
MetaMadrid
Cal recordar que la idea de l’«eix de la prosperitat» es va plasmar el 2005 en un projecte, anomenat «MetaMadrid», que la Universitat Europea de la capital de l’Estat va presentar a la II Biennal d’Arquitectura de Rotterdam. Un projecte urbanístic que encaixava amb els deliris de grandesa dels governants madrilenys del PP i amb la seua visió del País Valencià. Per això, la Conselleria de Transports i Infraestructures d’Esperanza Aguirre el va finançar amb 90.000 euros.
La proposta es basava en una estimació del creixement, en els següents trenta o quaranta anys, de la població de la Comunitat de Madrid, que assoliria entre quinze i vint milions d’habitants. Un nombre de persones que permetria crear una megaurbs lineal de 350 quilòmetres entre la capital de l’estat espanyol i el «Levante». Segons afirmava el seu director, José Luis Esteban Penelas, el plantejament no era «futurista, sinó superfuturista», però havia estat concebut «a partir d’una realitat», ja que, si s’estudiaven els mitjans de comunicació i les infraestructures que s’estaven construint aleshores i els que estaven planejats, s’obtenia «un eix, Madrid», que donaria lloc a «MetaMadrid, un més enllà -del grec meta– de la concepció municipal». Aleshores, la Generalitat Valenciana i l’Ajuntament de València, sota el domini absolut del PP, van beneir el projecte sense posar-hi cap objecció.
El març del 2007, al Foro SimaCiudades, que va tindre lloc a la seu de l’Àrea d’Economia de l’Ajuntament de Madrid, dedicat a analitzar l’anomenat «efecte AVE», hi tornava a aparèixer el tema. José Ballesteros, arquitecte i ponent, destacava la connexió Madrid-València «com una de les més potents per al desenvolupament econòmic nacional». Una connexió que, a més, «proporcionaria costa a Madrid». El novembre del mateix any, el llibre-DVD Supercluster-MetaMadrid guanyava el premi d’Investigació i Difusió de l’Urbanisme i l’Arquitectura que concedia el mateix Ajuntament. Des del centre de la península, amb el vistiplau de la Generalitat i del govern del Cap i casal, en mans del PP, l’aposta continuava.
Substituir l’euroregió mediterrània
Tanmateix, des de Madrid s’obviava que tots els estudis econòmics optaven per l’enllaç de València i Barcelona fins a Lió, l’anomenada Euroregió de l’Arc Mediterrani, l’onzena en importància del món, tal com figura en informes de reputats especialistes internacionals. Una euroregió que reforçaria els vincles entre el País Valencià i Catalunya, motiu més que suficient perquè el nacionalisme espanyol la rebutjara en una època en què la UE debatia sobre els grans corredors de transport. L’alternativa geoestratègica, econòmica i política dels governs d’Esperanza Aguirre, Francisco Camps i Jaume Matas en el marc de «l’eix de la prosperitat» que havien acordat, una alternativa inconsistent i inversemblant, però ben finançada i promocionada, era convertir València en el barri marítim de Madrid i el País Valencià en un seguit de suburbis amb platges on prendre el sol i anar de festa situats al final d’una sèrie d’autovies i línies de ferrocarril.
La idea pretenia canviar la preferència per l’euroregió mediterrània de bona part de la societat valenciana, fins i tot de l’empresariat, i incorporar el País Valencià definitivament al nucli dur de l’estat espanyol. En compte de ser una utopia megalòmana, «MetaMadrid» s’erigia en la conseqüència lògica i inevitable d’aquesta pretensió anihiladora del País Valencià.
Amb la crisi del 2008, aquell projecte va desaparèixer i no se’n va saber res durant uns quants anys. De fet, és difícil trobar informació a la xarxa, exceptuant-hi algun article amb títol ben explicít («Madrid sí tiene playa»). No obstant això, la idea subjau a les ments de la dreta madrilenya (i també valenciana) i emergeix de manera més o menys dissimulada una vegada i una altra.
