Com que l’expresident valencià Francisco Camps ha sigut absolt de deu causes judicials, ell mateix considera que ha recuperat l’autoritat que algun dia va tindre per a comportar-se com allò que és. Camps mai no va estar a l’alçada d’allò que representava com a president de la Generalitat Valenciana i mai no es va distingir, precisament, pel seu tarannà democràtic per moltes majories absolutes que aconseguira. Només calia veure el control ferri i la censura política de Canal 9 durant el seu mandat presidencial o la manera com tenia de tractar l’oposició, tant a Les Corts com al carrer, així com tot l’esforç per aconseguir clausurar i censurar els repetidors de TV3 i Catalunya Ràdio en la seua particular guerra contra Acció Cultural i contra la llengua.
Ara Camps ha demostrat que és fidel a si mateix. I creient-se més impune que mai després de la desena d’absolucions obtingudes, ha sigut capaç fins i tot d’intentar dictar el director d’un programa de la radiotelevisió pública quins tertulians ha de convidar i quins no. Ho va fer en l’entrevista a À Punt Ràdio després de negar-se a contestar al director de la Cadena SER al País Valencià, Bernardo Guzmán, a qui prèviament va intentar alliçonar exhibint el seu menyspreu no per aquest periodista, sinó per l’ofici periodístic i per la mateixa democràcia.
Camps, ho tornem a dir, ha sigut absolt judicialment i les sentències dels órgans judicials s’han d’acatar. A l’expresident valencià li agrada molt repetir-ho per a legitimar-se. Però a Camps hi ha unes quantes coses que li va bé sentir-les, encara que no siguen del seu gust, i que Guzmán i la societat valenciana fan bé de recordar-li-les. En primer lloc, no han sigut pocs els exconsellers i altres polítics de primera línia nomenats per ell mateix que han sigut condemnats per casos de corrupció. Víctor Campos, Rafael Blasco, Ricardo Costa, David Serra i Milagrosa Martínez en són exemple. Juan Cotino no va poder ser jutjat perquè va morir i Serafín Castellanos resta a l’espera de judici. Camps ha sigut absolt, sí, però pot eixir impune políticament després que sota el seu mandat presidencial s’hagen generat tantes condemnes contra persones que treballaven a les seues ordres?
Perquè hi ha la veritat judicial, la que pot portar els acusats a la presó o lliurar-los d’aquest càstig, però també hi ha una veritat, la política, que tot i no condemnar legalment ni emetre sentències segellades per tribunals és igual de real que l’anterior. I la veritat política és que Camps, com a president i amb el PP, va liderar alguns dels governs valencians més corruptes de la història. I que la seua política va arruïnar un país en què els joves van transitar l’adolescència entre barracons mentre València es projectava al món amb esdeveniments megalòmans que van costar milions d’euros als valencians i que no es recuperaran. Com tampoc no recuperaran unes caixes valencianes d’estalvi que van contribuir a patrocinar aquells actes a fons perdut i que van acabar desapareixent per obra i gràcia d’uns polítics irresponsables com el mateix Francisco Camps.
Tant és així que el mateix PP va fer fora Camps de la política obligant-lo a dimitir i que el mateix PP valencià és ara qui no vol ni sentir parlar de la seua tornada a la primera línia política, per molt que Isabel Díaz Ayuso, amb la seua unilateralitat habitual, suggerisca el contrari evidenciant, una vegada més, el gran desconeixement que té sobre la política i sobre el seu partit més enllà de Madrid.
És evident que el PP, o qualsevol partit amb un mínim de vocació transversal, no pot permetre la tornada d’un polític que, a la primera de canvi, demostra un tarannà tan autoritari. Camps ha actuat tal com estava acostumat a fer-ho quan era president. Es creia impune a l’hora de fer i desfer, sense por a perdre les formes. I ara, amb el seu intent de tornar a la política, es torna a mostrar tal com és.
