La setmana passada es van complir 86 anys del bombardeig de l’aviació feixista italiana contra el Mercat Central d’Alacant. Aquell atemptat, que va causar més de tres-cents morts i va caure com una llosa en la moral dels alacantins que vivien la guerra des d’aquesta ciutat plenament identificada amb la República, és commemorat anualment per la Comissió Cívica de Memòria Històrica. Un any més, PP i Vox es van absentar de l’homenatge dedicat a les víctimes al mateix lloc en què van ser mortes i ferides.
En canvi, Alacant comença a recuperar a poc a poc els llocs de memòria que van ser decisius durant la Guerra Civil. Uns d’aquests són els refugis, que a la ciutat es comptaven a desenes i que a poc a poc es comencen a rehabilitar per a promoure rutes culturals per la ciutat. Actualment, l’Ajuntament anuncia la possibilitat de visitar-ne cinc, dos al Mercat Central, dos a la plaça Sèneca i un altre a la del doctor Balmis, tots al centre de la ciutat.
Aquesta setmana Acció Cultural va organitzar un recorregut per tres d’aquests cinc refugis. Durant la visita, un guia explicava el context de la ciutat durant la guerra i argumentava les necessitats dels alacantins que van haver de viure aquell episodi. «Alacant no estava preparada per a defensar-se», deia, i apuntava que una Comissió de Defensa Passiva va ser l’encarregada de fer construir els refugis antiaeris.
La ciutat va veure caure les primeres bombes al 1936, i l’evolució del nombre de bombardejos explica molt bé el curs de la intensitat que va seguir el conflicte: un parell el primer any de guerra, una dotzena el 1937, 42 el 1938 i una dotzena el 1939. El 4 d’abril d’aquest últim any les tropes italianes, a les ordres de Gastone Gambara –qui poques setmanes abans havia fet caure també la ciutat de Girona–, desfilaven per Alacant celebrant l’ocupació de la ciutat, culminada el 30 de març. L’1 d’abril Franco donava la guerra per acabada.
Abans, els alacantins havien pogut resistir en una sèrie de refugis que els van permetre sobreviure a les bombes. De fet, no es té constància que cap persona morira amagada en aquest espai durant els atacs. Els refugis estaven assenyalats amb fletxes al terra per a indicar-hi l’arribada. Sovint, als voltants també es veien dibuixades amb guix unes orelles amb una consigna al costat: «El espía oye». A dins també hi havia missatges que cridaven al civisme i a la convivència en uns moments en què controlar els nervis no era feina fàcil.
Alacant va poder protegir en aquests espais –el de Sèneca podia acollir fins 1.200 persones– també els milers de refugiats procedent d’altres ciutats vençudes prèviament. La fusta, el formigó, la pedra i la sorra permetien esmorteir l’efecte de les bombes. Les empreses i els seus treballadors, obligades a centrar-se en treballs relacionats amb la guerra, també van ser fonamentals en la construcció de refugis en una ciutat atacada per avions, normalment italians i distingits amb emblemes propis.
El bombardeig del mercat, en canvi, no va poder ser detectat per les alarmes, acostumades a alertar de l’arribada d’avions procedents de la mediterrània. Aquesta vegada van esquivar-les entrant per l’interior i la plaça del Mercat, on ara hi ha les casetes de venda de flors i plantes, va quedar devastada conjuntament amb l’edifici adjacent. No va ser el primer bombardeig a Alacant, però sí el més devastador i també el definitiu. Abans, diferents persones, fins i tot xiquets havien deixat constància de la brutalitat feixista.
Alacant, amb aquests refugis, trenca la tradicional dinàmica de silenci i oblit relacionat amb la Guerra Civil. Sonia Castedo, alcaldessa entre 2008 i 2015 amb el PP, va intentar impedir que a la placa del Mercat Central que recorda les víctimes del bombardeig del 25 de maig del 1938 s’inscriguera la paraula «feixista» a l’hora de referir-se a l’aviació italiana responsable d’aquella massacre. El seu partit, i ara també Vox, s’han oposat continuadament a qualsevol política de memòria històrica en l’última ciutat a ser ocupada per les tropes franquistes. L’habilitació de refugis esdevé un canvi de tendència en aquest sentit, tot i que hi ha inèrcies que no canvien, com per exemple l’absència del valencià en moltes informacions o les traduccions automàtiques que, per no ser revisades, reflecteixen errors ortogràfics i gramaticals als cartells.
