Al final s’ha afonat. És una dona baixeta, xicoteta i reflecteix a la cara una pena i un esgotament oceànics mentre carrega una senzilla pancarta amb el lema «Justicia por mi marido y mis hijos» juntament amb tres fotos. Tres rostres somrients dels éssers que més ha estimat i que ja no podrà tornar a veure o tocar. Ha acudit a la porta de les Corts per demanar-li personalment a Carlos Mazón que dimitira, però en un moment donat no ha pogut aguantar més l’emoció i la tensió i s’ha acabat seient als graons que hi ha enfront de la porta principal al Palau Borja. Malgrat ser, evidentment, una manifestant, i trobar-se ja darrere la línia policial, ni tan sols els agents antiavalots han tingut valor d’expulsar-la. Al contrari, personal de Les Corts han eixit a preguntar-li com es trobava i si necessitava res. Finalment, s’ha quedat allí, asseguda. Sense cridar però amb la pancarta ben recta. La dignitat.
Qui no l’ha vista ha estat Carlos Mazón. El President ha optat per entrar per la porta del darrere, situada al carrer de la Llibertat per a evitar trobar-se amb la concentració que demanava la seua dimissió i mirar als ulls els familiars de les víctimes provocades per la fallida del sistema d’emergències que ell comandava.
Entre les 300 persones concentrades, una altra pancarta recordava: «Estem ací per ells» juntament amb diverses fotos, inclòs un xiquet de pocs anys que mira somrient a la càmera, una parella clarament enamorada, una xica jove i una dona major… Persones més enllà de l’esgarrifosa xifra de 227 morts. Aquest tipus de persones que tant molesten al PP perquè li recorden les conseqüències de la seua mala gestió. No volen veure-les. Al contrari, segurament els agradaria esborrar-les i fer com si no hagueren existit mai. El mateix modus operandi que recordem de l’accident de Metro del 2006 o de les víctimes dels atemptats d’Atocha l’11-M. Les víctimes, si no poden servir al seu relat polític, millor oblidades.
Les persones, però, tenen família, amics, gent que se les estimava i es nega a oblidar-les. «Ningú s’ha posat en contacte amb nosaltres, volem que el President ens parle i ens conega pel nom, que sàpiga les històries de la gent que ja no hi són», explicava un d’aquests familiars. I per açò i per la memòria dedicava un matí de dijous a concentrar-se davant Les Corts i demanar als 99 diputats valencians «que voten en consciència».
S’imposa la disciplina
Açò, però, no ha passat. Malgrat que el vot era secret, cap diputat ha trencat la disciplina de partit i les sumes han representat mil·limètricament l’aritmètica partidista, a banda dels sis diputats que no han pogut votar, presumiblement per problemes tècnics amb el sistema electrònic.
Tampoc Vox ha aprofitat la situació per desmarcar-se de la gestió «incompetent» –segons les paraules del seu mateix Síndic- de Mazón i ha unit el seu destí al del President. La petició de vot secret dels ultradretans va generar algun xicotet atac de nervis entre les files del PP. La relació entre ambdues formacions no passen pel seu millor moment –amenaça de no aprovar els pressupostos inclosa- i Vox podia aprofitar que no es tractava d’una moció de censura –on es vota a favor d’un president- sinó d’una PNL sense efectes jurídics on simplement es preguntava si es volia la dimissió de Mazón. Una pregunta a la qual, segons les enquestes, el 80% dels valencians respondrien afirmativament, inclosos la majoria dels de Vox i un 40% dels del PP. Poques voltes les Corts han estat tan allunyades del sentit majoritari com hui.
