Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
Als pocs dies que el parlament rus de la Duma reconeguera la independència de Luhánsk i Donetsk (amb els vots favorables dels conservadors de Putin, els ultranacionalistes de Zhirinovsky i els comunistes de Ziugànov), entren les primeres forces militars russes al Donbàs ucraïnés amb el pretext de «defensar la pau», segons paraules del ministeri d’Afers Exteriors, Serguei Lavrov. Els líders dels països de la Unió Europea asseguren que no esperaven que l’operació militar de Rússia anara més enllà d’assolir el control del Donbàs per la via dels fets consumats, com a conseqüència d’una guerra encallada durant quasi una dècada.
Aparentment, ningú no esperava una invasió. Ni el president Zelenski, russòfon ell, esperava que un president d’un país de «pobles eslaus germans» es decidira per bombardejar les capitals de província ucraïneses, amb especial virulència a Khàrkiv, Mariúpol i ara, cap a Odessa. Fins i tot, molts dels líders del partit opositor Za Zhin tampoc no entenen els atacs de les forces russes a la població civil de les ciutats que governen des dels ajuntaments. No s’ho esperava tampoc la Unió Europea, que desconfiava dels constants advertiments dels Estats Units d’una imminent invasió. Des de Washington, i també des de Londres, en canvi, ho consideraven com una «invasió inevitable» que havia de produir-se tard o d’hora basant-se en la mobilitzacions de tropes russes a la frontera.
Cal recordar primer, que en els inicis del mandat de Putin a l’any 2000, es caracteritzava per voler ser un aliat decisiu d’Occident. Amb el temps, però, va variar gradualment la seua animadversió amb l’OTAN quan a la Conferència de Seguretat de Munic de 2007, els responsabilitzava de «crear un clima internacional que no garanteix la seguretat col·lectiva».
Es poden resumir bàsicament en tres greuges: primer, l’OTAN va admetre com a nous membres els Estats de l’Europa de l’Est que ho van demanar i que formaven anteriorment part del Pacte de Varsòvia, fins arribar a la frontera amb Rússia amb la inclusió d’Estònia, i Putin assegura que tenien un suposat compromís amb la URSS perquè aquests països romangueren en un estatus de neutralitat. Segon, els EUA es van retirar unilateralment l’any 2002 del Tractat sobre Míssils Antibalístics que va signar amb la URSS el 1972, una de les peces claus de l’etapa de distensió en els últims anys de la Guerra Freda, i hi van instal·lar una pantalla antimíssils orientat cap a Rússia amb bases a Polònia, Romania, Turquia i Espanya. Tercer, Putin assenyala un suposat «abús de l’unilateralisme» amb les intervencions militars de canvi de règim que no van comptar amb la preceptiva autorització de les Nacions Unides a Iugoslàvia (1999), Iraq (2003) o Líbia (2011).
En aquell moment, ningú ho va interpretar com un advertiment del que vindria a ser la nova política exterior russa. Una aspiració en el món basada en una mena de nacionalisme irredemptista que reivindica la integració de minories russòfones a territori de la Unió Soviètica d’aleshores que també abasta, si fa no fa, l’extensió de l’antic imperi tsarista, des de Finlàndia a Ucraïna, i de Bielorússia a Moldàvia.
De fet, la posició de Rússia amb el conflicte d’Ucraïna cal situar-la en una qüestió de seguretat nacional que va arrelar a poc a poc, durant més d’una dècada, en un discurs polític molt vinculat amb la figura de Putin que ell mateix va anar desgranant a poc a poc. El politòleg búlgar Ivan Kràstev, un dels que millor coneixen la figura de Putin, assegura en una entrevista a Der Spiegel que el president rus hauria decidit recuperar la presidència després de Dimitri Medvèdev, el 2012, quan va contemplar durant hores davant la televisió com queia Moammar al-Gadaffi a Líbia. «No estava dins dels seus plans però va ser la seua reacció perquè no voldria acabar assassinat per la seua pròpia gent», hi reflexiona Kràstev. També observa una obsessió gairebé malaltissa de Putin amb la hipocresia d’Occident que recorda el conte de Blancaneu, en què el president rus es reflecteix en Europa com un espill en què pregunta quina és la potència més poderosa al món. Com que Europa es posa darrere dels Estats Units, això provoca la seua resposta agressiva.
És ben cert que el règim rus de grans oligarquies (amb la seua extensió ucraïnesa inclosa) passa per un moment de feblesa interna i que, per això, augmenta el seu caràcter autocràtic, com ho reflecteix l’assassinat de periodistes crítics amb Putin com va passar amb Anna Politkóvskaia en l’any 2006, o la negativa de legalitzar el partit opositor d’Alekséi Navalni, empresonat des de febrer del 2021. Més recentment, a conseqüència (o excusa, més bé) de la guerra, el Kremlin ha decretat penes de presó de 15 anys per a qui difonga «informacions falses» contra l’exèrcit rus o expresse les paraules «guerra» o «invasió», tant ciutadans en protestes com periodistes en l’exercici de la seua professió.
Per tant, l’estratègia exterior de Putin també es vincula a una clau interna amb tal d’endurir el règim polític rus. La catedràtica en filosofia de la Universidad Complutense de Madrid, Montse Galcerán, considera que Putin es recolza en una sèrie d’intel·lectuals de tall neofeixista que impulsen una «revolució conservadora» a Rússia, entre els quals hi destaca Alexander Dugin. En un article publicat a El Salto, adverteix que Dugin defensa en La quarta teoria política (2019) una «integració del gran espai euroasiàtic al voltant de Rússia, perquè estes zones van ser una unió política, cultural, económica i psicològica», una vasta zona territorial que ho delimita en «poc més a l’est de la frontera occidental d’Ucraïna» perquè si no, Rússia «seria un Estat inviable i fràgil».
La visió d’expansió irredemptista de Putin ja es contemplava amb els fets de l’Euromaidan quan en el setmanari rus Zavtra, en febrer de 2014, alguns experts de seguretat russos analitzaven les conseqüències negatives que tindria per a Rússia la integració d’Ucraïna en la UE. Els analistes militars es feien ressò de la pèrdua dels recursos minerals que representa l’àrea industrial de la conca del Dombàs. També donaven crèdit a Zbigniew Brzezinski, un neocon nord-americà que va publicar en The Grand Chessboard (1997) una tesi que afirma que l’hegemonia econòmica i política sobre Europa passava pel país que aconseguira col·locar Ucraïna dins de la seua òrbita. Unes consideracions coherents amb la línia editorial de Zavtra que ells mateixos consideren d’una ideologia basada en «l’Estat-pàtria i el Cinquè imperi».
La conformació d’una identitat russa que Putin defensa, però, manca de referents unívocament russos en el plànol històric i lingüístic. Com comenta Snyder a The road to unfreedom (2019), l’elit tsarista no parlava rus sinó francés o alemany, i els quadres suprems de la Unió Soviètica eren també de diferents països o, dit d’una altra manera, era internacionalista, de manera que no era tampoc un projecte polític unívocament russòfon. Així, Snyder observa que quan Putin basa la identitat del seu país a recobrar una suposada «unitat perduda» amb Ucraïna, en realitat el que està expressant és que el poble rus té un problema d’identitat.
