Monedero ha canviat el roig pel morat, el morat en les banderes en favor d’aquest discurs destituent de majories. El nas de Beppe Grillo és un discurs que nega l’eix esquerra dreta i posicionar-se ideològicament, que al·ludeix a la casta com a part prioritària dels problemes i que es presenta com alguna cosa diferent a l’existent. El discurs és la part més important de Podemos, tan important que no és problema renunciar a les idees pròpies passades en virtut del discurs de majories. Es pot dir que, ara mateix, políticament no tenen una altra força que el seu discurs i el suport assolit amb ell. Han renunciat a la ideologia en favor de la centralitat del tauler. A més, el programa polític amb el qual es van presentar en les eleccions europees es va quedar en paper mullat després del document que va presentar Pablo Iglesias i que van elaborar Torres i Navarro. Discurs, discurs, discurs…
Així doncs, si el discurs ho és tot, més important encara és ser fidel al discurs que es pregona si Podem es vol presentar com a alternativa a la casta. No és delicte el que ha fet Monedero. Tampoc és delicte que els diputats cobren una dieta per a habitatge tenint casa a Madrid, tampoc és delicte viatjar en ‘business’, tampoc és delicte cobrar el sou d’eurodiputat assignat de 8.000 €. No obstant açò, en la formació de Pablo Iglesias han fet de l’oposició a dites actituds la base del seu creixement electoral.
Podemos ha fet de la seua llunyania amb l’actual classe política el factor diferencial que els ha permés presentar-se com alguna cosa nova. Ells no viatgen en ‘business’, ni cobren el sou íntegre d’eurodiputats. Són ciutadans normals, amb les inquietuds de la resta, que no actuen com el retrat que han creat de la casta, i per açò demanen el vot. És per açò que no és presentable des del punt de vista discursiu la declaració complementària de Juan Carlos Monedero. El número 3 de Podemos va intentar pagar menys imposts a través d’una societat. Només després que la polèmica fóra coneguda ha regularitzat la seua situació. En aquestes circumstàncies el fet diferenciador que hauria permés presentar-se a Podemos com quelcom diferent a la casta hauria sigut que Monedero fóra apartat immediatament del partit. Per una declaració complementària mai se li ocorreria a l’opinió pública demanar que Arias Cañete abandonara el Partit Popular, i açò es deu al fet diferenciador. Podemos es presenta com alguna cosa diferent, i se li demana que actue de manera diferent. Però el cas Monedero ha provocat en l’opinió pública que la fortalesa del partit es veja minvada.
En Podemos han parlat d’aconseguir el poder per a donar exemple i acabar amb els privilegis dels polítics, de perseguir el frau fiscal per a evitar que la gent muira abans. Tenen l’oportunitat de fer-ho amb Juan Carlos Monedero sense necessitat d’arribar al poder i minimitzar el colp que aquesta notícia ha provocat. La reacció, no obstant açò, no ha sigut exemplar. Ni nova. S’assembla molt a la que els partits tradicionals acostumen a tenir quan l’implicat, en qualsevol tipus de situació, és de les seues files. Juan Carlos Monedero va actuar de manera incorrecta en presentar la seua declaració, fet implícit en la presentació d’una declaració complementària. Segons l’Agència Tributària, una complementària es presenta quan “els errors o omissions patits en declaracions ja presentades que hagen motivat un ingrés inferior o una devolució superior a la procedent, han de regularitzar-se mitjançant la presentació d’una declaració complementària a l’originàriament presentada”. És una declaració que es presenta quan en l’exercici obligatori anterior s’ometen algunes dades. Així doncs, el comunicat de Podemos, tractant la presentació d’una complementària com un fet altruista que cerca afavorir el més possible la hisenda pública, no és més que un intent cínic de parar el colp mediàtic i presentar el cas Monedero com un altre atac dels mitjans de comunicació. Dels que sens dubte hi ha hagut i hi haurà, perquè al poder no s’arriba en catifa roja.
Podemos ha crescut molt aquests mesos amb una tàctica molt agressiva i un discurs que es maneja molt bé a l’ofensiva, però sorgeixen problemes quan ha de tornar-se propositiu, i aconsegueix un nivell deplorable quan es tracta de defensar-se. Podemos utilitza les xarxes socials com a element prioritari de la seua estratègia de comunicació, en alguns casos ha sigut l’única manera mitjançant la qual han donat explicacions i les solen usar per a cercar l’adhesió dels seus propis militants i llançar argumentaris, més que per a explicar-se davant l’opinió pública i els mitjans.
La formació de Pablo Iglesias necessita quelcom més que tranquil·litzar els convençuts per a afrontar la crisi provocada pel cas Monedero. És probable que els ‘memes’ llançats a través de les xarxes socials pel seu actiu i compromés equip servisquen per a ‘bunkeritzar’ els militants i simpatitzants, però farà falta molt més per a convéncer els indecisos i aconseguir una majoria suficient. A més, quan s’aconsegueix el suport amb un discurs que no té una base ideològica, existeix menys lleialtat que quan s’aconsegueix incidint en unes conviccions ideològiques profundes. Si els dirigents de Podemos no actuen en conseqüència amb el discurs que prediquen, corren el risc de perdre els votants aconseguits igual de ràpid que els han aconseguit, un perill caracteritzat per l’efervescència pròpia de la modernitat liquida de Zygmunt Bauman. Al·ludir a la campanya de la por contra Podemos, l’existència de la qual és innegable, com a únic element de l’explicació del cas Monedero, és el que faria qualsevol altre partit i simplement canviaria l’adversari. I Podemos diu, almenys diu, que és diferent. No importa que ho siguen, la majoria a la qual es dirigeixen ha de creure-ho.
Aquesta informació ha sigut publicada en La Marea. Traducció: La Veu del País Valencià.
