Joan Rigol i Roig (Torrelles de Llobregat, 1943), qui fora president del Parlament de Catalunya entre 1999 i 2003, l’última legislatura governada per Jordi Pujol, va morir aquest dimarts després d’una llarga malaltia. Doctor en teologia, conseller català de Treball (1980-1984) i de Cultura (1984-1985), els obituaris han destacat molt el seu humanisme i la seua etapa com a polític de primera línia a Madrid, atés que també va ser senador entre 1993 i 1999.
Però poca gent ha recordat el paper que Rigol va jugar, precisament en aquesta última etapa i durant el lustre posterior, en la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). Segons va revelar el 2004 qui un any abans havia deixat de ser president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, l’aprovació de l’AVL el 1998 i la seua constitució el 2001 va culminar de la manera que ho va fer gràcies a un pacte seu amb l’aleshores president valencià, Eduardo Zaplana.
Aquell acord entrava dins del paquet de la investidura de José María Aznar el 1996 amb el suport dels diputats de Convergència i Unió. I Joan Rigol, des del 1999 president del Parlament de Catalunya i fins aquell any senador, va participar en les negociacions amb qui aleshores era el conseller valencià de Cultura, el futur president Francisco Camps.
El rumb de les negociacions
L’objectiu d’aquella negociació era evitar que el secessionisme lingüístic s’imposara en l’AVL, tal com pretenien bona part dels dirigents del govern valencià que en aquell moment integraven el Partit Popular i la desapareguda Unió Valenciana. La fórmula emprada va ser la de definir el valencià com un «idioma històric, propi de la Comunitat Valenciana, que forma part del sistema lingüístic que els corresponents estatuts dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia». Era la manera de dir que valencià i català són la mateixa llengua sense dir-ho explícitament.
Rigol va viatjar constantment a València per a entrevistar-se amb els dirigents de la Generalitat Valenciana. La seua discreció, segons explicava Pujol, va contribuir perquè les negociacions es desenvoluparen tal com pretenia el president català. El dictamen citat es va publicar al febrer del 2005 i no sense polèmica, ja que a finals del 2004 l’aleshores conseller de Cultura, Alejandro Font de Mora, va irrompre en un ple de l’AVL per a impedir l’aprovació de la doble denominació «valencià-català».
Finalment, es va evitar aquesta doble denominació tan explícita, però sí que es van acceptar les de «valencià», «llengua pròpia dels valencians» o «idioma valencià» amb la definició anteriorment reflectida. Era el 2005 i els governs català i espanyol havien canviat –a Catalunya hi havia el primer tripartit i Zapatero havia arribat a la Moncloa–, però la solució triada emanava d’un pacte anterior que el PP valencià, sense Unió Valenciana a la Generalitat ni a les Corts Valencianes, va preferir preservar i no fer saltar pels aires les relacions institucionals amb l’executiu català, que va decidir publicar l’aleshores promocionada –i finalment rebutjada– Constitució Europea seguint les Normes de Castelló.
Esteban González Pons, en aquell moment conseller de Relacions Institucionals, havia coincidit amb Rigol al Senat i va ser el polític encarregat de reconduir aquella situació que es podria haver convertit en una crisi. Aquest paper, de fet, ha sigut recordat constantment pel blaverisme, que ha responsabilitzat el PP d’haver «catalanitzat l’AVL» gràcies a les converses entre González Pons, Rigol i també Ernest Maragall –aleshores en el PSC, actualment en ERC– i el conseller primer de la Generalitat de Catalunya, Josep Bargalló, d’ERC.
