I ara què? L’eixida –a contracor- de Vox del govern valencià obre un escenari similar al del 2015, però gestionat per la dreta. Llavors, com ara, hi havia un govern en minoria sostingut externament. I fins ací les similituds. Ara les diferències. El 2015, encara que Podem va negar-se a entrar al govern, sí que tenia un compromís de sostindre’l des de fora, amb l’esperança que sense la necessitat «d’enfangar-se» en la gestió quotidiana tindria més capacitat d’incidència pressionant des de fora. L’experiència va eixir més aviat regular i a la següent legislatura ja va entrar a formar part de Consell –de fet, ho hauria fet abans i tot, però PSPV i Compromís ja havien fet el repartiment i no els van deixar entrar.
Ara Vox es trobarà en la situació d’aquell Podem, però amb dues diferències importants: primer, ells sí que formaven part del govern i n’han marxat, el que canvia molt les coses, sobretot pel que fa a la confiança –és molt diferent un no casament que un divorci-, però també en l’àmbit intern, ja que va buscar una sèrie de càrrecs que ara, menys d’un any després, s’han quedat sense faena.
I segon, perquè no tenen cap compromís de sostindre’l. Ni tan sols són «soci prioritari» del PP, tal com reconeixia el president Carlos Mazón en la compareixença d’aquest matí. Això redueix o fa créixer la capacitat de «pressió des de fora de Vox»? Doncs ja ho veurem.
Descartada una moció de censura per impossibilitat de posar-se d’acord tots els oponents, aquests tres anys de legislatura se li poden fer molt llargs al PP. El somni de «suports parlamentaris puntuals» queda molt bé com a eslògan, però tots sabem que en una política de blocs és pràcticament impossible. Amb PSPV i Compromís empenyent per fer caure la legislatura, a Mazón només li quedarà l’opció de Vox per pactar les lleis i aquest tindrà, al mateix temps, la necessitat de fer valdre els seus vots i marcar perfil, i, alhora, mantenir el govern per no quedar com el culpable d’un possible retorn de l’esquerra al poder.
De fet, Mazón podrà dir el que vulga a les compareixences, però no ha trigat ni una hora a fer el primer favor als consellers de Vox que havien de dimitir. La seua destitució exprés, abans de donar-los temps a marxar pel seu propi peu, té una lectura política confusa, però una d’econòmica molt més clara: amb la destitució, els consellers se’n van amb una indemnització de tres mesos de salari íntegre i dret a l’atur. Tota una declaració d’intencions que no es vol que la sang arribe al riu.
Tampoc han trencat les coalicions del govern als ajuntaments, malgrat que, com a mínim a València, els seus serveis socials s’han posat a disposició d’acollir una part de la quota valenciana de menors migrants. Un fet que encara fa menys creïble els arguments d’Abascal per trencar sis governs autonòmics.
Amb tot, aquesta imatge de dos borratxos sostenint-se l’un a l’altre per a no caure durant tres llargs anys pot arribar a fer-se molt agònica. Aquesta classe de trencaments, per a l’esquerra, són mortals electoralment. Veurem si l’electorat de dretes ho castiga amb la mateixa mesura. Aquest sí que és «terreny desconegut».
Noves eleccions?
Malgrat que la crida a les urnes està descartada per ara, totes les fonts consultades –de diferents partits i ideologies- apunten que «no s’acabarà la legislatura».
Un avançament electoral podria tenir moltes conseqüències. La primera i més evident, el desacoblament del calendari electoral valencià amb el de la resta d’autonomies i municipis de l’estat espanyol, el que permetria fer una campanya centrada nacionalment. El somni humit del valencianisme.
El segon són les opcions de l’esquerra de tornar al govern. És d’esperar que Mazón –qui en aquest aspecte té el poder absolut- no mourà fitxa si les enquestes no li són clarament favorables. Amb tot, amb els resultats tan igualats, les enquestes poden ser enganyoses i hi ha molts factors a tenir en compte. Un, els resultats de Vox. El PP ja ha començat a pescar en el caos i desconcert de Vox. Al País Valencià ja han avançat que càrrecs de segons fila continuaran als seus llocs, però és que a Extremadura fins i tot el conseller Ignacio Higuero ha optat –entre càrrec i partit- pel càrrec amb el beneplàcit del PP. Ara, els conservadors han de vigilar. Vox no és Ciudadanos i no es desinflarà totalment. El poden afeblir, però amb el risc que, si tenen massa èxit, junts acaben per no sumar, i més si un imprevisible Alvise decideix presentar llista al País Valencià, dividint encara més el vot de la dreta.
El retorn d’un nou Botànic també dependrà de diversos factors. El primer, és clar, que hi haja eleccions i que el PSPV hi arribe en condicions després de la marxa de Ximo Puig i la represa de les eternes disputes entre faccions.
Després de la capacitat de Compromís d’agrupar tot el vot a l’esquerra dels socialistes. La situació interna de la coalició no és la millor, des de la complexa relació amb Sumar fins al pròxim congrés de Més, que s’espera dramàtic, passant per una Iniciativa que encara no s’ha recuperat del colp de Mónica Oltra. Queda per veure quina capacitat d’atracció tindria un Podem que –molt probablement- optaria per presentar-se per separat i al final que decideix Esquerra Unida. Una part important de vots perduts en la barrera del 5% podrien ser mannà per a la continuïtat de Mazón.
