A les set de la vesprada, un anell de gent envoltava la Fonteta. A dintre, 9.000 goles escalfaven l’ambient i a fora, una xocolatada popular escalfava les goles de les prop de 2.000 persones que havien quedat fora. Des de l’organització es mostrava, ufanosament, el mapa de l’espai i de les multituds. “Els socialistes taparen amb una lona les 1.035 cadires que no pogueren cobrir. Nosaltres ho hem rebentat”, explicà una de les organitzadores. “Això és un destarifo, com diem per ací”, s’expressà Joan Baldoví només traure el cap per la trona. Enfront tenia una catifa de taronges i morats. “Taronja de sol i caqui i morat de dona”, assajà Baldoví una inventiva més excitada que eloqüent. I, mancat de literatura, apel·là al full esportiu: “Mourinho no es menjarà els torrons al Chelsea. Tampoc Mariano a la Moncloa”.
Era l’equador d’una marató d’intervencions: prop d’una quinzena. Un fet ni gens gratuït ni gens popular. “Si sabéreu la densitat de les negociacions per repartir les quotes…”, confessà un altre organitzador amb un gest de cansament apocalíptic. I les quotes eren Julià Àlvaro (Els Verds), Enric Morera (Compromís) i Antonio Montiel (Podem), entre d’altres. Faltaria un Íñigo Errejón, qui pronuncià bona part del discurs en valencià i aventurà la remuntada davant un auditori fet bramul. “Estem a un pam”, pronosticà i, tot seguit, elaborà un bipartidisme de circumstàncies: “Les eleccions estan entre Rajoy o Pablo”.
Però el clímax arribà amb Ada Colau i Mònica Oltra. La primera apostà per “feminitzar la política de dalt a baix”. “És l’hora de les dones”, exclamà i seguidament recordà l’avi Ramon, “un pastor molt humil d’Osca” a qui la postguerra féu callar, viure amb por i emigrar a la gran urbs, explicà. “La néta d’un pastor ha arribat a ser alcaldessa de Barcelona”, pronuncià amb l’emoció a vessar d’ulls. Una commoció bessona a la de Mònica Oltra en nomenar un altre pastor, Miguel Hernández, a qui son pare solia llegir-li les vesprades de diumenge. “Es tu risa la espada más victoriosa”, recità Oltra, qui construí el discurs més ideològic. “No hi haurà pau per als corruptes”, avisà el PP. “Compromís i Podem som la primera força de les Corts”, advertí el PSPV.
I finalment, a les dos hores i mitja, intervingué Pablo Iglesias, qui féu ús de la retòrica de Podem sobre els polítics vells, els de dalt i els de baix. Una reformulació històrica de la qual lliurà la Insitución Libre de Enseñanza, Joaquín Costa, Manuel Azaña i Largo Caballero. “Som la gramàtica del canvi”, postulà amb una fonètica no massa esmolada, pura litúrgia i lletania. En definitiva, una acumulació d’idees sense assumir cap risc per transitar a la intempèrie del guió. “Liderarem una segona transició” o “som un país d’herois i heroïnes anònims” foren algunes de les intervencions més aplaudides. “Els ulls ens brillen i això no ho pot aconseguir cap empresa de màrqueting”, reiterà el to, les modulacions i els moviments. I conclogué l’austera lliçó semàntica amb el ja clàssic senyal del puny colpejant el cor o la constatació qeu, en definitiva, tot gest polític esdevé una espontaneïtat domesticada.
Fotos: Compromís-Podemos / laveupv
