Fa unes setmanes, escrivia a Diari La Veu un article que recordava una veritat tan simple com poderosa: allò que guanya eleccions, que transforma realitats, no és la maquinària, sinó la il·lusió. Aquesta setmana, Gabriel Rufián ho ha dit amb altres paraules, però amb el mateix fons: qui mobilitza somnis, guanya. Qui connecta amb la gent des del futur que voldria construir, avança.
Per això ara toca parlar clar. El present polític està empastat de resignació i cinisme. Una part important de la població veu en Vox una resposta contundent, però equivocada, a la seua frustració. I no ho hem d’infravalorar. El problema no és només que Vox mentisca o que siga perillós, sinó que és funcional al sistema. És el còmplice necessari del PSOE i del PP, que porten dècades alimentant la precarietat i l’atomització social com a forma de control. Són ells —els del rescat bancari, les retallades, les trames corruptes— els qui han obert la porta a l’autoritarisme.
Els casos de Cerdán, Ábalos o Montoro no són anècdotes: són símptomes. Símptomes d’un règim bipartidista que, quan veu perillar el poder, activa la por per a que no pensem, per a que no parlem, per a que no lluitem.
Com en Years and Years, la sèrie distòpica que ja no ho sembla tant, la població es veu aclaparada per una successió de crisis que no deixa espai per a imaginar alternatives. Però és precisament ara quan hem d’alçar la veu, eixir al carrer, parlar als nostres veïns i veïnes i tornar a creure que es pot guanyar des dels pobles.
Aquesta és, i ha sigut, la tasca de Compromís. I ho demostren exemples com Almenara, on s’està generant un debat valent sobre el model econòmic al voltant del polígon del Barranc de Talavera. No es tracta només de dir “sí” o “no” a un projecte, sinó de fer política amb mirada llarga, pensant en les persones, el territori i les generacions futures.
Els pobles poden ser laboratoris de futur. Per això necessitem una política que no es conforme amb gestionar el que hi ha, sinó que s’atrevisca a imaginar què podria ser. I això només ho pot fer la gent que s’organitza, que estima la seua terra i que creu en el poder transformador de la proximitat.
Des de Compromís sabem que la batalla no és només electoral: és cultural, és emocional, és de futur. I per això ens cal reil·lusionar. No des de l’ingenu optimisme, sinó des de la certesa que la política útil és la que dona esperança, la que fa xarxa i la que transforma. I bé farem a Compromís si comencem a enllestir la cooperativa electoral que hem sigut els darrers anys, lluny dels egos del passat i donant veu a les noves generacions de polítics que des dels seus pobles venen amb tot.
Des de Vinaròs fins a Pilar de la Foradada, des del Racó d’Ademús fins a Almenara, tenim un país ple de gent que no vol resignar-se. Que vol una vida digna, que vol serveis públics, que vol poder parlar la seua llengua amb normalitat i sense por. A eixa gent li hem de parlar. Amb respecte, però també amb passió.
És per això que la unitat dels pobles i les esquerres transformadores dels diferents territoris de l’Estat és més necessària que mai. Compromís, ERC, EH Bildu, Més per Mallorca, Adelante Andalucía, Proyecto Drago, Más Madrid o CHA compartim una visió: fer de la política una eina per millorar la vida de la gent i defensar els nostres pobles i cultures davant l’uniformisme i l’oligarquia.
És en aquest espai coral i divers on es pot tornar a construir una alternativa. Una alternativa amb arrel i amb horitzó. Una alternativa capaç de trencar la resignació, disputar el futur i guanyar-lo.
El futur no està escrit. Però si el volem guanyar, ens cal creure’l primer. I, sobretot, construir-lo plegats.
Perquè sí: podem guanyar. Però només si tornem a creure. I a organitzar-nos.
Quique Castelló és portaveu de Compromís per Almenara i membre de l’Executiva de Més.
