Diumenge d’esdeveniments a València. La veritat és que tot el centre està col·lapsat amb desenes de carrers tallats. La primera reflexió del dia és que a l’Ajuntament li estarà costant un pico amb hores extres de la policia local. Una cursa –no pregunteu quina, que se’n fa gairebé una al mes i jo em perd-; una jornada de portes obertes o similar al Museu Militar que hi ha a l’Albereda, inclòs un senyor disfressat d’«último de Filipinas» i, és clar, els mítings. Perquè som a l’equador de la campanya electoral i és dia de mítings. Però el gran, el que ocupa tot el centre de València no és «el nostre», sinó l’altre. El PP s’ha conjurat per omplir la plaça de Bous i a fe de bo que ho està aconseguint. El centre s’omple d’autobusos que expulsen centenars i centenars de clons. Camisa blau cel, pantalons de pinces i la gorreta blava amb el logo del partit. Espectacular la uniformització pija. Com fa calor ens estalviem els jerseis rosa als muscles. Van en grups darrere la pancarteta que els identifica. «Dénia», «Villena», «Xàtiva», etc.
Però jo no vaig a la plaça de Bous, sinó al Parc Central, un dels símbols del nou urbanisme de Ribó i que s’ha convertit en l’escenari preferit de Compromís per als seus banys de masses. I masses n’hi ha. Potser no les 10.000 persones que el PP diu que ha encabit a la plaça de Bous, però de ben segur que s’acosten a les 3.000. Un assistent m’assegura que hi ha 1.500 cadires i la gent de peu deu ben bé deu doblar la xifra.
El parc Central és un lloc molt bonic i agradable, però molt gran. Ací, potser 3.000 persones no pareixen tantes, però amb un bon enfocament, el resultat gràfic pot ser més que acceptable. I al final, açò és el que compta. I cal reconèixer que l’escenografia està cuidada al detall. La pancarta de fons, la pantalla gegant, el mar de banderetes blanques i taronges del partit i tots els caps amb la gorra taronja i el lema #Riboluciona, ideals per combatre el sol que cau a plom. De fet, a la primera fila tothom s’ha vestit de blanc. Blanc i taronja es ressalten mútuament i donen potència gràfica a l’acte. Massa casual, s’han posat d’acord? O com si es tractara d’un concert, el director d’art els ha indicat com vestir? Perdó, he dit «tothom»? Com en els contes d’Astèrix, hi ha algú que es resisteix. Vicent Marzà destaca amb la samarreta negra. Maria Juan, que fa de presentadora, fa broma amb la situació: «Als de Castelló no us han avisat que açò era una festa eivissenca»? A felicitar el paper de la còmica, capaç de convertir una cosa tirant a avorridota com és un míting en un espectacle digerible.
També he parlat de banderes? Només s’accepten les del partit amb tres excepcions: dos arcs de Sant Martí i una senyera. Ja podem dir que Compromís és una coalició més LGTBI que valencianista? No és que ambdues siguen excloents, però algú, a banda de mi, les ha comptades i ha decidit que eren dues d’aquestes i una d’aquelles i no al revés. I estic segur que té tot el sentit, ja que no imagine un altre símbol que ara mateix desperte tant consens com el de «love is love». Però no tot està tan mil·limetrat. Encara que sense pal, un vell militant ha portat la quadribarrada de casa. L’últim mohicà de la Unitat del Poble Valencià. La connexió amb les arrels.
Que no tornen
I comencen els mítings. Arrenca la representant dels Verds, Paula Espinosa, que també s’ha saltat el «dress code» per portar un vestit estil Greta Thunberg, que alerta de l’escalfament global. Reivindicatiu però discret. Si no ho arriba a explicar Maria Juan, conec només una persona en tot l’acte que se n’hauria adonat. També parla la número 2 per València, Maria Josep Amigó. Per ara tot més o menys tranquil. Fora de la zona de cadires, la gent està més preocupada de fer-se amb un got d’orxata fresqueta que regala l’organització que per escoltar les ponents.
Amb Vicent Marzà comença a pujar la temperatura mitinera. Moltes referències al PP que està reunit a pocs centenars de metres d’allí. «El PP ha tornat a l’escena del crim», es repeteix diria que més d’una volta. La gent riu la gràcia. Marzà treu pit. Compara les seues 70.000 beques per als menjadors escolars, amb la tasca de Maria José Catalá al capdavant d’Educació, «la consellera que volia fer anar als xiquets amb carmanyola a l’escola».
I aquest podria ser ben bé el resum de totes les intervencions: «que no tornen». Les reivindicacions de la feina feta se centren, sobretot, en educació i en l’alcaldia de València. La resta és bàsicament el «que no tornen» i també algun que altre missatget al PSOE –«que ens paguen els 800 milions que li deuen a la sanitat valenciana», va reclamar Baldoví.
Potser Ribó va ser qui va mostrar un projecte de futur més ben bastit. Imagine que avantatges «d’estar a l’oficina» –com dirien a The West Wing– que ser soci menor. Aposta clarament –més clarament del que diria que mai li he sentit plantejar el tema a Compromís- per un topall al creixement turístic, amb limitacions als pisos turístics i als creuers. «No volem ser Amsterdam, ni Venècia ni Barcelona», va explicar. La inclusió de Barcelona en la llista, per part d’un alcalde sovint acusat de «pancatalanista», cal reconèixer que és molt graciosa, però no sé que en pensarà Ada Colau.
Parlant de Colau. Una sola menció a qui va ser la gran líder i imant de vots de Compromís: Mónica Oltra. L’exvidepresidenta víctima del lawfare no és a l’acte. No en sé els motius, però és obvi que no hi ha gaires ganes de reivindicar-la. Només Baldoví la recorda. La política mostra ací la seua cara més implacable. «Catalá reivindica ara a Rita Barberá quan ella va votar expulsar-la del grup parlamentari popular i la van deixar sola», recorda algun dels oradors. Potser a la plaça de Bous s’han recordat més d’Oltra que al parc Central. Faria gràcia saber-ho.
