Aquest dijous, la llibreria Fahrenheit451 d’Alacant acollia una trobada pública per a parlar sobre els efectes del turisme a la ciutat. A càrrec de la llibreria, del Sindicat de Barri de Carolines i d’Ediciones El Salmón, els assistents constataven el canvi que està experimentant l’entorn local els últims anys per la pressió immobiliària, que s’està traduint en un empobriment general reflectit en les xifres oficials i als carrers.
No és estrany, per exemple, que Alacant siga la tercera ciutat de l’Estat amb la mitjana salarial més baixa. Una realitat que respon al predomini del turisme en l’economia, amb treballs poc remunerats com el de l’hostaleria. A això cal sumar la pressió immobiliària, que ha fet que actualment a Alacant hi haja només dos pisos disponibles per a llogar per menys de 600 euros mensuals. El Pla General Municipal d’Ordenació ha reaccionat a aquesta realitat fent-la encara més adversa amb l’habilitació de soterranis sense llum ni ventilació per a convertir-los en espais habitables a través de la modificació de la normativa número 49. «És el deliri immobiliari», resumia una de les veus presents en aquesta trobada.
Tot evitant la crítica als turistes, els presents indicaven que si les dades del PIB atorguen a aquest sector el 13% de la riquesa a la demarcació d’Alacant, recordaven també que les dades no expliquen com de repartit està aquest benefici entre la població. L’elevat índex de desnonaments a la ciutat o les xifres esmentades de la renda mitjana contradiuen el discurs triomfalista del sector. La vivenda també és un reflex d’aquestes conseqüències. La demarcació d’Alacant concentra l’11% dels immobles dedicats al lloguer temporal de tot l’Estat, sent la segona província del rànquing. En aquest sentit, recordaven que no hi ha un problema d’absència d’immobles, sinó d’impossibilitat d’accedir-hi.
El règim de propietat de les cases, i el fet que el parc de vivenda estiga en mans privades, provoca que el lloguer de curta estada sempre siga més rendible per als propietaris. Per això, assenyalaven, el problema no sempre és dels grans tenidors, sinó que es crea un conflicte entre propietaris i no propietaris que amplia les bretxes socials. «Sense una normativa que garantisca l’accés a la vivenda aquest problema s’agreujarà», alertava un altre assistent, que apuntava que els fons voltors, tot i ser part del problema, no en són el principal.
El principal, argumentava aquesta mateixa veu, és que els pisos turístics no generen llocs de treball, encareixen la vivenda, expulsen veïns, augmenten les diferències socials i fan que les persones cada vegada hagen de dedicar més part del salari al pagament de la casa. «Tots som turistes, tots fem viatges, però hi ha d’haver una salvaguarda perquè l’afició a visitar llocs no xoque amb el dret a viure a la ciutat. S’ha de partir d’aquest punt per a fer reivindicacions», aportava.
Una manera de defensar aquest dret a viure, explicaven, seria desplegar una campanya a través de mapes en què s’indique on estan aquests pisos a la ciutat i elaborar «un manual d’autodefensa» per a difondre la normativa que pot protegir els afectats pel fenomen. «Cal informar els afectats, que les comunitats de veïns sàpiguen que poden prohibir els pisos turístics i dotar d’informació la gent, perquè no la tenen, perquè l’administració no la facilita i perquè només ens tenim a nosaltres», expressava un altre participant.
L’organització, en aquest sentit, pot ser clau per a defensar els veïns de la pressió immobiliària als barris més vulnerabilitzats. Una de les maneres de fer-ho, per fer més atractiu el missatge, era capgirar el concepte de «turismefòbia» i el fet d’assenyalar els turistes com a responsables, tal com s’ha fet a Barcelona els últims anys, generant un rebuig i una incomprensió generalitzada cap als moviments veïnals gràcies, també, a la intoxicació mediàtica.
Són idees per afrontar una realitat cada vegada més present a Alacant i en moltes altres ciutats valencianes i mediterrànies en general. Un problema que, davant la desinformació generalitzada i la complicitat institucional amb qui es beneficia del fenomen, es preveu que es multiplique.
