Desenes de familiars de represaliats tancats en el camp de concentració de Portaceli, indret ubicat entre les localitats de Nàquera i Serra, al Camp de Túria, han marxat aquest diumenge per a reivindicar la veritat, la justícia i la reparació que «tanta falta fa» i mantindre «viva» la memòria dels seus avantpassats davant «d’anys de no reparació i oblit».
Així, han defensat que «les noves generacions han de saber el que va ocórrer» en aquest lloc, i han apostat per «deixar un llegat per al futur», perquè, en cas contrari, «el passat es tornarà a repetir». «Hem d’evitar-ho», han sostingut.
Els participants en la «II marxa a peu des de Bétera fins a Portaceli» –organitzada per la Plataforma Memòria en Marxa, Acció Ciutadana Contra la Impunitat del Franquisme-Plataforma de suport a la querella Argentina País Valencià i Muntanyes de Llibertat, entre d’altres– han recorregut els nou quilòmetres que separen l’estació de la localitat valenciana –també ubicada al Camp de Túria– i l’edifici que va acollir un dels camps de concentració franquistes situats al País Valencià.
Posteriorment, s’ha dut a terme una ofrena floral en memòria de les persones represaliades, i diversos familiars i representants d’associacions memorialistes i polítiques han intervingut per a enaltir les figures «dels qui van lluitar per la llibertat».
Des d’Acció Ciutadana Contra la Impunitat del Franquisme expliquen que des de 1939 fins a principis de 1942 més de 20.000 presos republicans van ser empresonats en «condicions extremes, tortura i fam» en l’immoble on actualment es troba l’hospital Doctor Moliner.
Els presos arribaven «amuntegats en vagons de bestiar» a l’estació de trenet de Bétera des de diferents centres d’internament, com ara la Plaça de Bous de València o el camp de concentració d’Albatera, al Baix Segura. Des d’allà eren obligats a caminar «emmanillats, dirigits a colps» per un estret camí costera amunt fins al camp de concentració de Portaceli.
«L’existència d’aquest camp, com la dels altres camps de concentració utilitzats per les tropes franquistes per a castigar els vençuts, va ser ocultada durant molts anys, i forma part d’aquest tros d’història replet de crims i dolor que el franquisme va voler silenciar i amagar», ressalten des de l’entitat.
Lourdes Adam és neta de Manuel Mas, que va morir presoner en Portaceli el 20 de maig de 1942 «després de tres anys, un mes i un dia empresonat». «Sé que ho va passar molt malament ací», conta en declaracions remeses a Europa Press, al mateix temps que explica que la família va aconseguir, «no sabem molt bé com», recuperar el seu diari, en el qual escrivia poemes «d’amor, a la llibertat, d’angoixa pels seus fills i la seua dona» i «d’humor», en els quals es referia a la mort com «La Pepa» o a Franco com «El Gavilán».
«És el que ens queda d’ell i així és com he conegut jo al meu iaio, a través dels seus escrits», apunta Adam, qui recorda la primera vegada que va visitar Portaceli amb la seua germana i la seua neboda: «Em va impressionar molt. És un edifici que transmet història de la dolenta». Assegura que ha participat en la marxa per a «reivindicar» la memòria del seu iaio i «fer-li un homenatge a ell i a molts altres».
Per la seua part, Ernesto Rodrigo, nebot-net de Germán Guillén Benajes, destaca que el seu oncle va ser director de l’Hospital de Sang de Viver i va formar part de part del personal de l’Hospital Internacional d’Ontinyent (Vall d’Albaida) abans de ser empresonat en el camp de concentració després d’acabar la guerra.
Detalla que en Portaceli «van recloure a molts metges» que «menjaven al terra» perquè els consideraven «els més gossos de tots per haver salvat a molts republicans». Encara així, el seu oncle estava «agraït», perquè asseverava que «els metges estaven acostumats a viure amb la mort i amb la sang», i el fet que els donaren el menjar al terra era «pràcticament un elogi: “almenys tenim per a menjar”, deia».
Josep Avilés, qui va ser represaliat per la dictadura a Alacant, insta a «no aturar-se en el recordatori», perquè «el present serveix per a rellançar el futur, que és la lluita». «Recrear-se en el passat serveix de poc si no l’utilitzem per a unes millors condicions per als nostres fills i nets. De poc val que ens reunim uns quants ací per a recordar els anys passats, si no valen per a canviar una societat futura», defensa.
Emi Nacher, integrant del sindicat anarquista CGT, afirma que l’acte ha estat «colpidor» i «molt bonic», perquè considera «imprescindible recordar tots els qui van lluitar pels drets aconseguits», «posar-se en la seua pell» i «donar-los les gràcies des del cor». «Moltes vegades la joventut ni tan sols s’adona de tot el que han fet per nosaltres», lamenta.
En aquesta mateixa línia, Ferran, de l’associació Estrela Roja, que ha participat per segon any consecutiu en la marxa, recalca que «és molt important per a sentir totes aquelles sensibilitats que hi ha darrere d’aquest genocidi que s’ha patit com a poble». Subratlla que aquest tipus d’esdeveniments són necessaris per «als qui estan ara», però també «per al llegat del futur», perquè la memòria històrica «ha de ser present i no oblidar-se. En cas contrari, es tornarà a repetir el que alguns volen».
