LM –nom fictici- demana no ser identificat. Es dedica al món de la publicitat, un sector relativament xicotet al País Valencià, i és conscient que parlar amb Diari La Veu li pot costar el seu futur professional. Però al mateix temps es nega a ser còmplice del sistema de manipulació dels contractes de publicitat institucional. Una volta va saber que tant l’Agència Valenciana Antifrau com la Fiscalia havien iniciat una investigació, va posar-se en contacte amb La Veu per oferir el seu testimoni.
«Vaig treballar a Zenith Media uns dos anys. Era al principi del Botànic i hi havia en joc una licitació molt gran de promoció turística, potser serien uns 15 milions –explica LM-. El concurs Turisme havia estat recorregut als tribunals per una altra empresa, no recorde quina, i hi havia molts nervis i els caps anunciaven públicament cada novetat del cas a tothom. Finalment, Zenith la va aconseguir gràcies a prometre descomptes del 99% en publicitat digital i un poc menys en altres formats. Els criteris econòmics [o siga els descomptes] eren pràcticament l’únic que comptava, així que aquest descompte va ser clau per aconseguir el contracte».
El problema, continua LM, va arribar quan li van demanar que modificara el document de tarifes d’alguns mitjans per tal que multiplicaren per cent els diners que pretenien gastar-se i així complir amb els descomptes del 99% als quals s’havien compromès: «Jo havia de trucar als mitjans i aconseguir que ells m’enviaren els documents modificats i amb la seua signatura. Pense que era una forma que, en cas de problemes, poder tenir l’esquena coberta i escudar-se que allò era el document que li havia passat el mitjà. Jo vaig suposar que allò no era del tot legal i em vaig negar a fer-ho. Vaig pensar que si hi havia una investigació, el més fàcil seria culpar el becari. Es van enfadar, però li van passar la faena a un treballador de més confiança».
El modus operandi que descriu LM és exactament el mateix que està investigant l’Agència Valenciana Antifrau i la Fiscalia Anticorrupció, i que vam explicar en un article anterior. En l’altre cas es refereixen a licitacions del 2019 i dels departaments de Presidència i Educació. LM Va observar aquestes pràctiques dos anys abans i en l’Agència Valenciana de Turisme, però també a la Diputació d’Alacant. Això pot fer suposar que es tracta d’una pràctica molt estesa i normalitzada. «De fet, –continua LM- allí, falsejar les tarifes publicitàries era el procediment normal. Ningú s’escandalitzava o patia, encara que sí que es tenia certa consciència d’il·legalitat. Per exemple, tot es feia de forma analògica i no es compartia res per correu electrònic».
Altres organismes públics, LM posa l’exemple de la Ciutat de les Arts i les Ciències, no utilitzaven aquestes pràctiques, sense que hi haguera cap motiu aparent. «Potser eren partides més menudes, o potser té relació en el fet que en aquella època hi havia hagut un escàndol de corrupció a la Ciutat de les Arts i estava més controlat», reflexiona aquest testimoni.
«Quan vaig veure que s’estaven investigant casos del 2019 em vaig sorprendre molt, ja que pensava que hauria estat una pràctica del PP que el Botànic hauria canviat». LM fa referència al fet que la licitació de l’Agència Valenciana de Turisme probablement tenia el plec de condicions redactat prèviament al canvi de govern. La Diputació d’Alacant també estava governada per aquest partit.
«El problema –expliquen algunes fonts- és que els contractes han vençut durant aquestes darreres legislatures i s’han tornat a licitar amb plecs de condicions que mantenien la mateixa estructura perversa que permet la manipulació de la contractació pública. És molt difícil al·legar una herència rebuda o alguna cosa similar».
Un sistema «absurd»
«Cal tenir en compte que els descomptes en publicitat als mitjans són molt habituals. Les tarifes estan inflades i ràpidament es poden aconseguir descomptes del 50% o més. De fet, ningú paga els preus que s’anuncien», explica a La Veu una persona coneixedora del funcionament del mercat publicitari.
En aquest món on tothom es coneix –directius de grans grups mediàtics i d’agència de comunicació es comuniquen de forma regular-, el negoci de les agències de comunicació passa per aconseguir per als seus clients els màxims descomptes i els seus ingressos depenen precisament de la diferència que aconsegueixen entre el que diuen al client i el que treuen al mitjà. «La seua faena és collar el mitjà al màxim i al mateix temps amagar-ho al client. Com són poques i mouen molts diners, cap mitjà s’atreveix a enfrontar-s’hi, i si un anunciant crida a un mitjà per demanar-li les tarifes, segurament no li respondran i el remetran a l’agència. Així que en general l’anunciant mai sap exactament quina part dels seus diners se n’han anat a pagar publicitat i quina part s’ha quedat l’agència», continua la mateixa persona.
En aquest sentit, LM confirma aquestes pràctiques: «Hi havia una comptabilitat que s’ensenyava als clients i una altra de l’empresa. Els treballadors rasos com jo no podíem conèixer l’autèntica».
«Jo sempre pensava –continua aquest extreballador de Zenith- que a l’administració eren molt burros, ja que un any deu anuncis li costaven 200 euros i l’any vinent els mateixos deu anuncis eren 300, però el descompte sempre havia estat del 99%. És que ningú s’hi fixava? A més, que no té sentit donar una campanya de mitjans només per criteris de descomptes, sense tenir en compte l’audiència a la qual vols arribar. Llavors veus coses com que es paguen milers d’euros en publicitat a televisions locals que no veu ningú. Tot és molt absurd».
