«No contractes mai un advocat fatxa. Els tios et cobren tres o quatre mil euros per un cas i després no es llegeixen ni els papers». La frase, d’un dels periodistes testimonis del que s’ha viscut aquest matí a la Ciutat de la Justícia de València, serviria bé com a resum de l’opera bufa amb què els ultres han intentat convertir l’acord de conformitat i, de pas, han acabat dinamitant la seua pròpia estratègia. Però anem a pams i comencem pel principi.
El matí a les portes de la Ciutat de la Justícia ha estat plàcid, més aviat avorrit, per al mig centenar d’antifeixistes i valencianistes que s’han concentrat per tal de donar suport a les víctimes de les agressions ultres durant la manifestació del 9 d’Octubre del 2017 i denunciar-ne la impunitat. A pesar del que contaven alguns mitjans amb molta imaginació, no hi havia «dues concentracions enfrontades» ni s’han viscut «moments de tensió». Sols hi havia una concentració –l’antifeixista- i a l’altre costat una senyora amb banderes espanyoles clavades com si fora un arbre de Nadal que no pareixia estar-hi sencera. Els únics crits que s’han sentit han estat de rebuig cada volta que entrava un dels acusats. Un d’ells, Javier Estruch Cortés, «l’Alfarrasí», ha fet gestos desafiants als concentrats, gens malament per algú que entrava a jutjats disposat a reconèixer els delictes comesos i acceptar reparar les víctimes i pagar les costes.
I ací s’inicia l’opereta que ha acabat amb autoboicot de l’estratègia dels agressors per evitar la presó. Però rebobinem un poc més.
Des de feia mesos, els advocats de l’acusació i la defensa, amb col·laboració amb la Fiscalia, estaven negociant un acord de conformitat, mitjançant el qual, els acusats pretenien esquivar la possibilitat d’entrar a la presó a canvi d’acceptar els delictes comesos, indemnitzar els agredits, així com pagar les costes i algunes altres mesures, com cursos en drets humans i no acostar-se als actes ni seus de les organitzacions afectades pel seu boicot. La negociació era acceptada per 26 dels 28 encausats. Els altres dos, José Antonio García «Pepe» Herrero i Francisco Moreno Moreno, eren els qui s’enfrontaven a una menor petició fiscal, així que arribaven a judici amb menys pressió.
La negociació s’ha allargat fins pràcticament a les portes del judici pels continus intents dels advocats dels agressors d’aconseguir una reducció de les seues obligacions. Finalment, però, s’ha arribat a un acord.
«!Esto no es serio!»
El següent pas era validar-lo davant del jutge. En aquest punt cal llegir l’acord i cada un dels acusats ha de ratificar-lo personalment –no per via dels advocats- i signar-lo. És la part en què s’obri l’audiència al públic.
Ha estat llavors quan un dels advocats de la defensa –d’un dels acusats que no acceptava l’acord- ha saltat amb una nova objecció. La mesura de no acostar-se, durant 6 mesos, a menys de 300 metres de les seus d’alguna de les organitzacions convocants de la manifestació del 9 d’Octubre. Segons ell, com que «són tantes organitzacions i estan repartides per tota la ciutat», a la pràctica «suposava una condemna de desterrament», ja que seria «impossible» moure’s per València. Davant d’aquest «descobriment», alguns altres advocats i acusats han començat també a posar objeccions a la mesura per considerar-la «desproporcionada». Tot l’espectacle davant dels ulls d’un jutge que no donava crèdit al que estava veient. «Pero no se han leído el acuerdo? !Esto no es serio!» ha exclamat just abans per donar per liquidada qualsevol possible conformitat i fixar la data del judici per al 4, 5, 6, 7 i 8 del pròxim mes de març.
Estratègia fallida
Realment, els advocats dels acusats eren tan «cutres» –per mantenir l’expressió més gastada a les portes dels jutjats- com per no haver-se llegit l’acord de conformitat?
Fonts jurídiques del cas apunten a una altra tesi: «Durant tota la negociació han estat estirant la corda per intentar aconseguir més i més rebaixes, i han volgut continuar fins i tot davant del jutge. I, allí, la corda se’ls ha trencat. Només calia veure les cares que han posat quan han vist que s’acabava tota la història i que ara hauran d’anar a un judici i a més amb el jutge enfadat».
Però, per què amb un detall tan insubstancial com el d’acostar-se a les seus? Perquè resulta obvi que ningú els controlarà i que, a menys que entren a un d’aquests locals a amenaçar o destrossar, no passarà res. Extrapolar-ho a una pensa de desterrament resulta ridícul. «Realment és difícil d’entendre –continua la mateixa font- imagine que s’han cregut massa llestos».
Això sí, a l’eixida del jutjat, «l’Alfarrasí» ha tornat a passar per davant la concentració antifeixista a provocar acusant-los de plorons. A veure al març si ho té tan clar.
