Assistim atònits al vessament de sang del passat dimecres als campaments dels Germans Mussulmans davant la mesquita de Rabaa, en el barri de Nasr City, i als de l’avinguda, tot just davant la Cairo University en l’àrea de Giza. Fa més de 48 hores que les cadenes de televisió detenen la seua programació habitual per oferir imatges cruentes d’escenaris urbans en flames, testimonis d’última hora que dibuixen brots inesperats de violència, tertulians enfurismats farcint d’Allahu Akbar discursos bregats d’odi i connexions amb periodistes jugant-se la pell a peu de carrer.
El pronòstic polític d’Egipte ha passat d’ésser reservat a la parada cardiorespiratòria. Ningú ja discuteix amb bonhomia, tothom ens mirem les cares sense saber què dir, emmudits i buidats de raonament, abandonats a la sort dels esdeveniments cada vegada més sinistres. La vida discorre sompa com qualsevol dia d’agost a El Caire, però res és igual ara que sabem com estan morint-ne a centenars, a escassos quilòmetres de casa.
En l’escenari de lluita seriosa cos a cos que s’ha establert a diverses zones de la ciutat, no hi ha espai per a l’entesa, les diferències es discuteixen amb trets d’AK-47. Una sort de ‘performance’ bèl·lica (per allò del caràcter efímer i violent del seu transcórrer) crua, dolorosa que ocupa uns carrers que dies abans lluïen plens de tendes amb fruites d’estiu i joves celebrant la fi del Ramadan.
Protestes al Caire / EFE
Dimecres passat al migdia, la notícia de l’entrada dels militars als campaments dels GM va fer que una onada de por s’estenguera per tot El Caire. Jo venia de fer-me un café turc amb l’amic Ismael, sirià propietari d’una cadena de pastisseries d’estil europeu, quan el van trucar per telèfon els depenents de la seua tenda a Nasr City. La reacció immediata dels acampats en ser foragitats dels seus bastions, fou cremar tot allò que trobaven al seu pas, i quan els treballadors van veure com la gentada s’apropava a la pastisseria a corre-cuita, amb tot tipus d’armes a les mans i deixant l’estel del fum al seu pas, la reacció instintiva fou treure fora el clients deixant la feina a mitjes i tancar amb reixa l’establiment. Comerços, benzineres, esglésies i fins i tot alguna mesquita foren atacades amb una virulència mai vista a la ciutat, i aquest era tan sols el principi d’un llarg dia.
Foc i benzina són els components del còctel molotov. La sensació que l’espai per a la política en Egipte acaba d’esvair-se baix les flames d’un còctel com aquest, fruit de la letal combinació del ‘modus operandi’ militar propi d’un estat dictatorial i l’enfuriment d’un Germans Musulmans capitanetjats per l’Al-Beltagui, aquell lider espiritual que cridava a triar la via del martiri per recuperar el govern de Morsi, ens fa pensar que estem a les portes d’un llarg calvari farcit de víctimes civils, terrorisme d’Estat versus islamista i fallida econòmica de previsions incalculables.
Ni els uns amb l’ampli suport de la ciutadanía estan veient la dramàtica dimensió del precedent que suposa per a la feble transició política del país un balanç de quasi 500 morts dimecres passat en l’alçament dels campaments, ni els altres amb el sectarisme innat i un discurs de l’odi radicalitzat fins a extrems insuportables se n’adonen que la legitimitat del seu President ara deposat, o l’ocupació de determinats indrets a la ciutat (on amagaven centenars d’armes en previsió d’un bany de sang com l’ocorregut) mai seran reivindicacions recolzades per l’ampla ciutadania egípcia si van acompanyades d’una ideologia excloent i violenta.
Es vessa una sang fàcil: Títol de la novel·la de Manuel de Pedrolo, triat com a capçalera per ser molt adient al contingut de l’article
Rafel Arnal feat. K.Broadway – Citizen (amb la fam, revolta!)
