Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
No han sigut poques les veus a matisar que la crisi que viu el PP no és tant de personalismes com de redefinició ideològica. El conflicte va esclatar per una disputa egòlatra entre Isabel Díaz Ayuso i Teodoro García Egea, però al rerefons hi ha un escepticisme que es prolonga des de fa anys. Els resultats electorals del partit amb Pablo Casado al capdavant i la sagnia de vots cap a Vox –abans cap a Ciutadans– ha fet que militants i dirigents es plantegen si els valors que actualment transmet la formació són els més adequats per arribar a la Moncloa.
Això, evidentment, també és extrapolable al País Valencià. Des de fa un any, el PP compta amb Carlos Mazón com a referent. El president de la Diputació d’Alacant s’ha erigit com a candidat a presidir la Generalitat dos anys abans que se celebren les eleccions. La seua proximitat amb Egea –i, per tant, amb Casado– van ser determinants en la seua elecció. I les seues formes de fer política superen, fins i tot, la radicalitat de les del dirigent sortint del PP: hostilitat contra el valencià, acusacions de catalanisme al consell i desig expressat de pactar amb Vox si els números li quadren. Una voluntat que Casado mai no va confirmar en públic.
Mazón, que va ser dels primers líders territorials del PP a defensar Pablo Casado durant la crisi recent, no va tardar res a reorientar el seu posicionament i demanar primàries, primer, i donar suport a Feijóo, després, com a futur líder del partit. És complicat que Feijóo s’atrevisca a moure els ciments del PP valencià cap per avall de cara al 2023, però a l’entorn del president de la Diputació d’Alacant reconeixen que aquesta crisi els ha agafat a contrapeu. Els vincles que Mazón tenia establerts amb el carrer Gènova de Madrid, que eren ben estrets, ara els haurà de tornar a teixir.
De moment, l’home més pròxim a Feijóo al si del PP valencià és l’eurodiputat Esteban González Pons, qui ha sigut nomenat president del comitè organitzador del congrés que servirà per consolidar la tria del gallec com a referent del partit. Pons, de fet, apunta com a secretari general del partit amb Feijóo al capdavant, possibilitat que Carlos Mazón ha celebrat amb elogis cap a qui fora conseller de la Generalitat fins en tres ocasions amb Francisco Camps com a president: de Cultura entre 2003 i 2004, de Relacions Institucionals entre 2004 i 2006 i de Territori entre 2006 i 2007.
No deixa de ser curiós que Pons, precisament, després de dècades d’hostilitat verbalitzada contra l’esquerra i contra el valencianisme, s’haja convertit els últims anys en un outsider del seu partit i del seu propi passat. L’exemple més paradigmàtic és l’article que va escriure en Las Provincias alineant-se amb l’alcalde de València, Joan Ribó, donant-li la raó en l’oposició a l’ampliació del port de la ciutat amb un discurs ecologista sense precedents a la seua formació, que té en Ribó un dels seus grans adversaris. Si els pronòstics es compleixen i Feijóo, amb Pons, acaben liderant el PP, Mazón augura que els valencians tindran un «pes important» en la direcció estatal de la formació.
Hi ha qui, a dins del partit, amb ironia, reconeix que si la direcció valenciana del PP ha passat en dies de donar suport a Casado a demanar un relleu al partit a través d’un congrés extraordinari, els dirigents valencians populars també poden passar a assumir un discurs més moderat.
Al marge d’ironies, el cert és que la moderació és la fórmula amb què Feijóo s’ha erigit com a referent electoral del seu partit. Acumula quatre majories absolutes consecutives. Especialment valuoses van ser les del 2016 i 2020, quan el president gallec va resistir a la fi del bipartidisme. De fet, si s’observen els resultats electorals es constata que Feijóo és capaç d’aglutinar vot a Galícia tant a l’esquerra com a la dreta: a les eleccions espanyoles del 10 de novembre del 2019, el PP va ser la força més votada a Galícia amb 475.000 vots, només 10.000 per damunt del PSOE. Vox en va aconseguir més de 115.000. Menys d’un any més tard, al juliol del 2020, Vox no va superar l’extraparlamentarisme a Galícia amb poc més de 25.000 vots. El PP, en canvi, va obtenir una nova majoria absoluta amb 625.000 paperetes, més del doble que les que va obtenir un PSOE (250.000) que també va ser víctima de la reviscolada del BNG, que va ser la segona força més votada. Al 2016, per cert, Feijóo també va evitar la fuga de vots cap a Ciutadans, quan el partit taronja vivia un dels seus moments més dolços.
És ben complicat que al País Valencià el lideratge de Feijóo tinga aquest efecte, atès que és un dels territoris en què la lluita entre PP i Vox sembla més igualada. Però no és descartable que el tarannà moderat de Feijóo, si més no en el discurs, es faça notar allà on els resultats han estat desfavorables els darrers anys per al PP. Un d’aquests casos és el del País Valencià, on els conservadors han fiat bona part de la seua sort a un «no és no» a les reformulacions urbanístiques dels ajuntaments d’esquerres que afavoreixen els vianants i limiten els vehicles privats i, també, a un discurs radical i antic sobre els símbols identitaris.
Tot i que Feijóo mai no ha defugit de sumar-se al relat de la dreta espanyola que el Govern estatal actual persegueix el castellà amb l’anomenada Llei Celaá, el president gallec ha desenvolupat una política lingüística que xoca, i molt, amb el que ha pregonat el seu partit els últims anys. Mentre Casado demanava, des de l’oposició, prohibir que les llengües cooficials foren requisit obligatori per accedir a l’ocupació pública, Feijóo sí que exigia el gallec als aspirants a professors de secundària a Galícia. Això, amb els seus discursos favorables perquè els castellanoparlants aprenguen gallec i altres tipus d’expressions, han generat fins i tot incomoditats en la premsa més conservadora de Madrid, a qui no els quadra que un dirigent del PP desenvolupe aquestes polítiques.
L’esquerra acostuma a acusar les mesures lingüístiques de Feijóo d’insuficients i d’equilibristes, però en el PP valencià, els darrers anys, no hi ha hagut cap contemporització en matèria lingüística i el plurilingüisme desplegat pel Botànic s’ha comparat amb tota mena de polítiques autoritàries.
Sí que hi ha un fet que, amb Feijóo, preocupa els populars valencians i el conjunt de la classe política del país. Des de Galícia, el futur líder del PP ha sigut un dels grans opositors al canvi de model del finançament territorial. La seua comunitat és de les més beneficiades pel sistema vigent mentre que el País Valencià n’és el territori més perjudicat. Això ha fet que els aspirants a governar sempre tinguen com a promesa electoral una reforma que canvie l’estat de coses. Un objectiu al qual s’ha sumat Mazón, amb Pablo Casado, els darrers anys. És una incògnita si l’arribada de Feijóo a la direcció estatal del partit canviaria aquest propòsit en el PP valencià o si, en cas d’arribar a Moncloa algun dia, estaria disposat a negociar un canvi en aquest sentit. Sorprenentment, preguntada per aquesta qüestió, la vicepresidenta Mónica Oltra deia en roda de premsa que Feijóo «no té perquè ser una amenaça» per al canvi de model de finançament, atès que si acaba liderant el PP «haurà de mirar pel conjunt de l’Estat i no només per una part».
La vicepresidenta també aprofitava la compareixença per atorgar la responsabilitat en el canvi de model no tant a Feijóo com als diputats valencians al Congrés. «Són ells els qui han de defensar els nostres interessos». De fet, i fent cas de la trajectòria històrica del partit, molts pensen que la moderació del PP valencià no dependrà tant del nou líder com de l’estratègia que la formació considere més adequada per recuperar la Generalitat i els principals ajuntaments del país. La gran incògnita serà, per tant, si el PP valencià confiarà en la moderació o si en fugirà per considerar que les postures toves beneficiarien Vox.
