L’anunci de Pedro Sánchez de continuar al capdavant del Govern espanyol ha anat acompanyat de l’expressió d’una voluntat que s’ha de tindre en compte i sobre la qual s’ha de pressionar perquè s’acabe convertint en una realitat. Es tracta de la intenció de fer un «punt i a part», tal com ha dit el mateix president espanyol, i establir un nou període de «regeneració democràtica».
L’anunci ve a tomb de les diligències obertes contra la seua dona, Begoña Gómez, per part d’un jutge amb l’única prova de dues notícies publicades sobre la parella del president espanyol. És evident que aquesta actuació, una guerra judicial de manual, és el reflex de l’estat de salut de l’Administració de Justícia espanyola, que compta amb una cúpula podrida i sedegosa de perseguir fins a les últimes conseqüències el Govern espanyol, concretament el seu president.
Però aquest no és l’únic objectiu de la justícia espanyola, i Pedro Sánchez ho sap. Ja fa anys que la cúpula judicial de l’Estat espanyol persegueix l’independentisme català, si cal, fins arribar al punt de fer el ridícul davant els sistemes judicials d’altres països europeus, que sempre s’han negat a extradir els polítics catalans que van marxar de l’Estat espanyol. Fa menys temps, de manera no inesperada, que l’Audiència espanyola investiga per terrorisme l’expresident català Carles Puigdemont o l’activista i secretari de la Mesa del Parlament de Catalunya Ruben Wagensberg, entre d’altres, sense que al seu historial compte la més mínima actuació relacionada amb la pràctica terrorista. Fa més temps, la justícia espanyola també tancava diaris i il·legalitzava partits bascos amb el beneplàcit del PSOE, que va aprovar la Llei de partits, i no fa tant que l’exvicepresidenta valenciana Mónica Oltra va ser imputada amb indicis ben dubtosos i sense cap prova –dubtosa o no– forçant-la a dimitir del seu càrrec institucional. O el cas dels joves antifeixistes de Pego (Marina Alta) i d’Altsasu. O el de la persecució judicial i mediàtica de Podemos amb Irene Montero, Pablo Iglesias i Alberto Rodríguez com a víctimes. O el cas de l’expresident del Barça, Sandro Rosell, i un etcètera llarg.
Tots aquests casos, i molts més que donarien per a una enciclopèdia en volums, han sigut instigats o tolerats pel PSOE, el mateix partit que encara no ha derogat la llei mordassa, que ha permès l’espionatge il·legal per part del CNI de desenes d’activistes catalans i representants polítics com el president Pere Aragonès, i el que té com a ministre d’Interior –amb Pedro Sánchez presidint el Govern espanyol i liderant el partit, sí– Fernando Grande Marlaska, l’instructor d’un cas en què van ser torturades persones investigades que va merèixer la condemna del Tribunal Europeu de Drets Humans.
S’ha trobat a faltar, de fet, que Sánchez expresse solidaritat amb les persones que han patit casos com el seu, i amb conseqüències molt més greus. El president espanyol, fidel a la seua lògica, ha aconseguit focalitzar un problema que s’estén des de fa dècades en la seua mateixa persona per a treure’n rèdit. Però aquesta habilitat no pot fer oblidar la realitat, i és que el seu partit també és corresponsable de la situació que ara pateix. També del fet que no ha volgut derogar la Llei Mordassa després de sis anys governant, tot i haver-s’hi compromès.
Benvingut siga l’esperit regenerador del PSOE i de Pedro Sánchez. És el primer pas perquè la regeneració democràtica arribe de veritat i no siga, només, un foc d’artifici adreçat a reforçar electoralment el partit de cara als comicis catalans i europeus. Desgraciadament, la trajectòria del PSOE en general i la de Sánchez en particular conviden a sospitar d’una nova maniobra tàctica i conjuntural que acabarà en el no-res, allunyada d’una estratègia de regeneració democràtica per superar el règim del 78. Seria una pèssima notícia per a la democràcia espanyola –i per tant per als valencians– i sobretot per a una esquerra que necessita de fets, i no de paraules, per a ser creïble i eficaç.
